L’analogia per excel·lència és la proporció matemàtica —analogia de proporció— que fou definida pels matemàtics grecs. Aristòtil aplicà l’analogia a l’anàlisi de l’ésser per explicar les diferents accepcions d’aquest terme, tesi que fou desenrotllada per l’escolàstica ( analogia de l’ens). La concepció ontològica de l’analogia fonamentà la utilització a la lògica escolàstica dels termes anàlegs (diferents dels termes equívocs i unívocs) que possibiliten l’atribució d’un predicat amb sentits diferents, però relacionats entre ells des d’algun punt de vista determinat. Els termes anàlegs poden tenir, doncs, significacions diferents, però no completament distintes, perquè entre els seus diversos sentits hi ha una relació de semblança que pot ésser simbòlica o real — analogia d’atribució —; fonamentà també el raonament per analogia , que consisteix a atribuir un predicat a un subjecte basant-se en la presència d’aquest predicat en subjectes semblants. L’analogia fou emprada en l’escolàstica principalment per a explicar les relacions entre l’ésser de l’home i l’ésser de Déu. Hom fa sempre l’atribució de qualitats a Déu analògicament, per analogia amb l’home.
f
Filosofia
Analogies de Delambre i Gauss: sin 1/2 (A-B) sin 1/2 c = sin 1/2 cos 1/2 C; cos 1/2 (A-B) sin 1/2 c = sin 1/2 (a+b) sin 1/2 C; sin 1/2 (A+B) sin c = cos 1/2 (a-b) cos 1/2 C; cos 1/2 (A+B) sin c = cos 1/2 (a+b) sin 1/2 C (A, B i C, angles; a, b i c, costats del triangle esfèric ABC)
© fototeca.cat
En sentit estricte, correlació entre cada un dels termes de dos o més ordres.