analogia de l’ens

m
Filosofia

Doctrina escolàstica.

Estableix analogia com a condició de possibilitat per a determinar, racionalment, la relació entre Déu i les creatures, en el sentit que, en aplicar a un i a les altres el concepte d’ésser, hom afirma una certa semblança entre ells (per tal d’evitar l’equivocitat) i, alhora, una radical diferència en la manera de realitzar-se aquest concepte en el diví i en el creat (per tal d’evitar la univocitat). Bé que hom hi parteix de l’analogia aristotèlica, l’abast que l’escolàstica en dóna és transcendent, i el tractament que en fa és divers, segons les escoles. Així, hom distingeix entre l' analogia d’atribució , la qual inclou una dependència entre el primum analogatum (Déu com a ens a se , com a ésser en si i per si ) i els altres éssers (que ho són ab alio , és a dir, per l’acció de Déu), i l' analogia de proporcionalitat , segons la qual la relació entre els termes anàlegs és alhora de coincidència i de no-coincidència. L’escotisme, en tendir a la univocitat de l’ésser (per tal de poder garantir un coneixement racional de Déu), només accepta la primera analogia, mentre que el tomisme les afirma simultàniament totes dues. L’expressió analogia de l’ens ha prevalgut sobre la d' analogia de l’ésser —més apropiada— per raó de la locució llatina analogia entis .