Féu investigacions bibliogràfiques i assaigs crítics: Génie latin (1913). Fou poeta parnassià ( Poèmes dorés , 1873) i antisimbolista. Les seves primeres narracions foren Yocaste et le chat maigre (1879), Le crime de Sylvestre Bonnard (1881; traducció catalana de Carles Soldevila, 1925) i Les désirs de Jean Servien (1882). La seva gran inspiradora fou Mme Caillavet, amb qui mantingué una llarga relació. Dedicat al periodisme literari, escollí els seus assaigs a La vie littéraire (1888-92). Els seus records d’infància són plasmats a Le livre de mon ami (1885), Pierre Nozière (1899), Le Petit Pierre (1918) i La vie en fleur (1922). Les obres manifesten una mescla de simpatia artística amb un escepticisme procedent de Renan; així ho palesen les narracions ( Balthasar, 1889; L’étui de nacre , 1892; Le Puits de Sainte-Claire , 1895), les novel·les ( Thaïs , 1890), el quadre de costums del s XVIII La Rôtisserie de la Reine Pédauque (1893) i Les Opinions de M.Jerôme Coignard (1893). La novel·la de psicologia mundana Le Lys Rouge (1894) i Le jardin d’Épicure (1895) li obriren les portes de l’Académie Française (1896) i li procuraren fama internacional. La vena satírica contra la societat contemporània es palesa en el cicle de novel·les sobre el cas Dreyfus, L’Histoire Contemporaine (1897-1901), i en les obres posteriors: L’Affaire Crainquebille (1901), Histoire Comique (1903), Sur la pierre blanche (1905), L’île des pingouins (1908), Les sept femmes de Barbe-Bleue (1908-09), Les dieux ont soif (1912) i La révolte des anges (1914). Premi Nobel de literatura (1921), no fou cap gran creador de personatges, però expressà amb una evidència i una ironia voltairianes les seves preferències, intel·lectuals o no, i la seva visió de la vida, amb una gran puresa formal.