La por i el desconeixement experimentats davant el fenomen de la mort i la constel·lació de mites i de tabús relacionats amb el cadàver impediren durant mil·lennis que l’home conegués la pròpia estructura en ésser-li'n privat l’estudi. A la cultura occidental, la pràctica de l’embalsamament entre els egipcis féu que aquests adquirissin alguns coneixements sobre l’estructura humana. Així, en el papir d’Ebers (1500 aC) hi ha algunes descripcions anatòmiques, sobretot en el capítol C dedicat al cor i als vasos. Els orígens pròpiament científics de l’anatomia cal cercar-los a la Grècia preclàssica.
L’anatomia, ensems amb la fisiologia, fou abordada com a ciència pels metges presocràtics. Entre ells, Alcmèon de Crotona (500 aC), que dissecà animals, descriví el nervi òptic i diferencià les artèries de les venes, Demòcrit d’Abdera (~ 470-370 aC), contemporani i amic d’Hipòcrates, i Diògenes d’Apol·lònia (segle V aC). La colonització de la medicina grega a Egipte i la florida de l’escola d’Alexandria conduí al brillant desenvolupament de l’anatomia. Foren grans anatomistes alexandrins Heròfil, (segle IV aC) i Erasístrat (304-240 aC). Segons Cels i Tertul·lià, Heròfil havia practicat la “vivisecció” en 600 criminals que Ptolemeu Lagos li havia enviat “per a glòria de la ciència”. El període antic o clàssic es clou amb el més gran dels metges grecs de l’antiguitat clàssica després d’Hipòcrates, Galè (129-199), que passà a Roma una gran part de la seva vida. Els ensenyaments i els errors continguts en els seus nou llibres d’anatomia havien de transmetre's durant segles. El seu tractat d’administració anatòmica constitueix probablement el primer llibre de text de dissecció. L’obra de Galè és incompleta i insegura, puix que es basa principalment en la dissecció de simis i de porcs.
Amb el Renaixement, la ciència anatòmica, periclitada durant l’edat mitjana, ressorgí, i s’establiren les seves bases modernes. La gran figura renaixentista de l’anatomia fou Andreas Vesalius (1514- 1564), l’obra del qual, De humani corporis fabrica (1543), marcà un moment transcendent tot trencant amb el passat, foragitant tota l’errònia tradició galènica i basant-se en l’estudi directe del mateix cos humà. La tradició anatòmica de Vesalius fou continuada, entre d’altres, per Gabriele Fallopio (1523-62) i Bartolomeo Eustachio (1520-74). Al segle XVII la invenció del microscopi obrí un nou camí a l’estudi de la ciència anatòmica. Sorgí llavors la figura del genial Marcello Malpighi (1628-694), que descriví els capil·lars sanguinis, l’estructura alveolar del pulmó i detalls morfològics de la melsa, fetge i ronyons, establint així les bases de l’anatomia microscòpica. D’aleshores ençà els coneixements anatòmics endegats sobre uns mètodes d’estudi rigorosos i científics, han augmentat constantment.
L’anatomia en l’art
L'art de tots els temps ha tingut com un dels seus temes principals la representació de la figura humana d’una manera més o menys naturalista, no solament per l’home en sí mateix, sinó també perquè en la major part de les grans religions els déus han pres formes antropomorfes. Per aquest motiu ha calgut fer l’estudi anatòmic del cos humà, no solament en els seus detalls sinó àdhuc d’una manera més particular en les proporcions que guarden entre ells els diferents membres segons els sexes i segons les edats; en les relacions que hi ha entre les estructures òssies i musculars i, com a conseqüència, en tota la dinàmica del gest i el moviment.
Cada gran estil artístic del nostre món occidental ha tingut la pròpia interpretació anatòmica: esquemàtica i idealitzada en alguns, com el romànic, i en d’altres amb un fort naturalisme que no exclou la idealització, com en el classicisme grecoromà i en el Renaixement. En el món grecoromà, l’estudi anatòmic del cos humà amb finalitats artístiques tingué un gran desenvolupament, i es formularen els cànons de les seves proporcions, d’on sorgiren els de Policlet i Lisip. Parallelament a l’estudi anatòmic sorgí l’afecció pel nu, especialment masculí, per la major plasticitat de la musculatura. En el Renaixement avançat (segle XVI) tingué una gran amplitud el dibuix anatòmic amb Leonardo da Vinci, Rafael o Miquel Àngel, de qui es conserven molts estudis realitzats amb una meticulositat i una exactitud completes. Així, aquesta pràctica passà a ésser un dels ensenyaments que no mancà mai a les acadèmies de pintura o d’escultura que sorgiren als segles XVII i XVIII. Malgrat els canvis soferts pel gust i per les noves idees sobre la visió artística, constitueix encara un estudi fonamental a les escoles de Belles Arts.