El vocalisme comprèn unes vocals obertes, provocades per l’aspiració de la - s del plural, oposades fonològicament a les tancades: ([péso] pes; [pésǫ] pesos). El consonantisme es caracteritza per l’aspiració de la f- en l’andalús occidental, l’alternança del ceceo amb el seseo (amb s coronal o predorsal), l’extensió del ieisme , la confusió de - l i - r implosives ( sarto , salto; olol , olor), la pèrdua freqüent de - d-, -g i -r- ( có , codo), l’aspiració de s implosiva ( fiehta , fiesta) i una certa nasalització. Els elements constitutius del lèxic són diversos: a la base castellana sovint arcaïtzant hom afegeix alguns mossarabismes, arabismes, lleonesismes (en l’andalús occidental), aragonesismes, catalanismes; a vegades resulta difícil de separar aquests dos darrers: garba, melsa, pansío (pansit), jaquir (abandonar una dona).
m
Lingüística i sociolingüística