Els primers assaigs d’anestèsia foren fets als EUA, per Clarke (1842), Long (1842), Marcy (1844) i Wells (1844), mitjançant vapors d’alcohol, èter sulfúric o protòxid de nitrogen; les seves experiències, però, passaren desapercebudes. El 1846, al Massachusetts General Hospital de Boston, Williams Thomas Morton anestesià per primera vegada eficaçment amb èter sulfúric un malalt. D’aleshores ençà el procediment anestèsic ha ampliat considerablement el seu camp i la seva eficàcia. Hom pot recórrer a l’anestèsia per via inhalatòria o endovenosa. En la via inhalatòria els anestèsics emprats són gasos d’estructura química simple o vapors de líquids volàtils. Requereix un aparell que pot anar des d’una simple màscara damunt la qual hom fa gotejar el líquid, a altres instruments més complicats, on té lloc la mescla de l’anestèsic o anestèsics amb l’oxigen, en proporcions precises i conegudes. Alguns d’aquests aparells poden mantenir també la respiració artificial automàtica. Per tal d’evitar l’acumulació de vapors anestèsics en el quiròfan i àdhuc com a mesura econòmica, sol ésser usat l’anomenat circuit tancat mitjançant el qual, els gasos expirats pel pacient són recollits dins una màquina i tornats a insuflar, després d’haver-ne separat l’excés d’anhídric carbònic. La via endovenosa té l’avantatge de proporcionar una inducció ràpida i un restabliment amb pocs trastorns. Actualment l’anestèsia general ja no és concebuda com la pèrdua de la sensibilitat dolorosa, sinó que el terme es pot desglossar en quatre components que són hipnosi o son anestèsic, analgèsia o abolició del dolor, protecció neurovegetativa, i relaxació neuromuscular. La tendència a utilitzar un fàrmac per tal de cobrir cadascuna d’aquestes accions és el concepte modern d’anestèsia equilibrada. L’ús d’aquesta tècnica en què gairebé tots els fàrmacs són administrats per via endovenosa, ha fet disminuir el nombre d’induccions del son anestèsic per via inhalatòria, i per tant, ha quedat desplaçada la utilització de la màscara damunt la qual es feia degotar el líquid anestèsic, per passar a fer servir aparells més complexos que donen una mescla adient, precisa i constant dels anestèsics inhalatoris amb l’oxigen. En la farmacologia clínica de l’anestèsia general, hom anomena premedicació les mesures precedents a l’anestèsia, emprades per a arribar a aconseguir un inici tranquil del son anestèsic. Els objectius són la sedació psíquica del pacient, un cert grau d’analgèsia, protecció neurovegetativa enfront de l’agressió quirúrgica, reducció dels efectes secundaris dels anestèsics generals, acció antihistamínica i antiemètica i reducció del consum energètic. Els fàrmacs utilitzats són la combinació de tranquil·litzants, analgèsics i vagolítics. La inducció anestèsica es realitza després d’haver fet efecte la premedicació; hom utilitza generalment un anestèsic endovenós d’efecte instantani, amb què s’aconsegueix una profunditat anestèsica adequada. Mitjançant l’administració de curare d’acció curta (leptocurare) o d’acció llarga (paquicurare) hom aconsegueix la relaxació muscular del pacient. Es procedeix llavors a la intubació orotraqueal i a la ventilació artificial manual o mitjançant aparells de ventilació mecànica. A partir d’aquí s’elegeix la manera de mantenir la profunditat anestèsica adequada que permeti la realització de l’acte quirúrgic. El manteniment de l’anestèsia depèn de les característiques del pacient i del tipus d’intervenció a realitzar. Se sol utilitzar un anestèsic general (protòxid de nitrogen) mesclat amb l’oxigen a dosis precises i conegudes. Pel fet que l’analgèsia resulta generalment insuficient, hom administra dosis fraccionades d’un analgèsic potent. El relaxant muscular emprat durant el manteniment és un leptocurare o un paquicurare depenent del tipus i durada de la intervenció.
f
Medicina