àngel

m
Religió

L’Anunciació

© Fototeca.cat-Corel

Esperit celestial, missatger de Déu i superior als homes.

Al s IV a C el zoroastrisme creia en uns éssers superiors, personificacions de virtuts i custodis de determinades coses terrestres, anomenats Ameša Spenta. En el judaisme són citats sovint a la Bíblia com a éssers que lloen i serveixen constantment Déu i són, al mateix temps, els seus missatgers quan vol transmetre alguna cosa als homes. En el Nou Testament són instruments del regne de Déu, aparegut en Crist i subordinats a ell. Intervenen diverses vegades en la vida de Jesús (anunciació, naixement, temptació, ascensió i resurrecció). Més tard hom anà elaborant un cos de doctrina sobre els àngels: el pseudo-Dionís (s V) establí una jerarquia en nou ordres. L’escolàstica els presenta com a esperits purs, immaterials, incorruptes i immortals, amb un coneixement superior al dels homes, i lliures. Creats per Déu en estat de felicitat, foren posats a prova, i una part d’ells es revoltaren contra Ell: àngels dolents o dimonis ( dimoni). L’Església Catòlica ha proclamat article de fe la veritat bíblica de l’existència dels esperits purs (concili IV del Laterà, 1215), els ha donat un lloc privilegiat i ha insistit en llur veneració. Creu també, sense haver-ho definit formalment, en l’existència dels àngels custodis que assisteixen l’home en la seva decisió per al regne de Déu. El protestantisme els ha atorgat menys importància, fins al punt que algunes confessions dubten de llur existència o la neguen. A l’islam, els àngels ( àr: malak, pl malā'ika ) són esmentats en l’Alcorà, bé que no n'és especificat l’origen com a éssers immaterials. Un hadīṯ , atribuït a ‘Ā'iša, explica que Déu els creà de la llum. Hom els creu inferiors a l’home a partir del passatge alcorànic segons el qual Déu, creat Adam, els ordenà d’adorar-lo, ordre que no tots obeïren (dimoni). Dividits en diverses categories, els més importants són Ǧibrīl (Gabriel), Mihā'īl (Miquel), Isrāfil (Rafael) i ‘Izrā'îl (Azrael). L’Alcorà cita, també, els anomenats àngels de la tomba , Nakīr i Munkar, els quals turmenten fins el dia del judici els cossos dels que no saben respondre diverses preguntes de religió a la tomba; esmenta Mālik i Riḍwān, porters, respectivament, de l’infern i del paradís, i altres àngels custodis, escribes, etc. Els àngels, en llurs diverses categories angèliques, han tingut interpretacions iconogràfiques particulars (arcàngel, querubí, serafí, etc). La iconografia concreta de l’àngel com un dels graus d’aquesta jerarquia, representat en una figura antropomorfa alada, és un tema del qual ja es troben precedents en les figures de genis alats mesopotàmics, així com en les d’algunes deïtats egípcies. Això no obstant, fou Grècia que, amb les victòries alades i les representacions d’Hermes, amb ales als peus com a símbol de viatge, forní la imatge de l’àngel a l’art cristià, que aquest adoptà cap al s IV; les ales informaren els fidels de la qualitat de l’àngel com a missatger. El tipus d’àngel bizantí, que presenta característiques asexuals, passà al romànic. En l’art gòtic, el tipus adquireix un aire femení, que restarà com a representació dels àngels en forma d’infant, que assolí una gran profusió en l’art barroc.