Àngel Casas i Mas

(Barcelona, 17 d’abril de 1946 — Barcelona, 1 d’octubre de 2022)

Àngel Casas

© BTV

Periodista.

Columnista de Tele-estel, Tele-exprés i Serra d’Or els anys seixanta, i d’El Correo Catalán i Mundo Diario i crític musical de la revista Fotogramas els setanta, fundà i dirigí la revista Vibraciones (1974). Creà diversos programes de ràdio a la Cadena SER, Radio Nacional de España i Catalunya Ràdio. A la televisió es donà a conèixer com a guionista i presentador del programa Musical Express de Televisión Española (1980-83), des del qual difongué les tendències aleshores més actuals del pop i el rock tant internacional com de l’Estat espanyol. Posteriorment, a TV3 dirigí i presentà, entre d’altres, el programa d’entreteniment Àngel Casas Show (1984-88). Retornà a TVE al capdavant d’Un día es un día (1990-93), Tal cual (1992-94), Esto es lo que hay (1995-96), Catalunya, parada i fonda (2003-04) i Senyores i senyors (2004-07), que alternà amb els programes de TV3 Cas obert (1987-88), Temps era temps (2000-01) i Totes aquelles cançons (2004). Col·laborà en els documentals La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt.

Autor de la crònica musical 45 revoluciones en España (1960-1970) (1972) i del llibre gastronòmic L’esperit del vi (2004), publicà les novel·les Fred als peus (2002), L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005), Sidonie té més d’un amant (2020) i L’agonia de Bakunin (2022), obres amb molts referents autobiogràfics de la seva activitat professional a la televisió i del seu barri de Sants; unes Memòries d’altres (2008), sobre els personatges que entrevistà; la paròdia de cançoner ¿Nadal? No, gràcies (2018), i el recull de contes Carta d’una desassossegada (i altres relats) (2019). Entre el 2008 i el 2014 fou director de betevé i el 2015 es retirà. Guanyà dos premis Ondas (1972, 1986), el 2007 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2014 el premi ARC de l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya per la seva trajectòria i el 2021 el premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música en reconeixement a la seva activitat en el camp del periodisme musical.