Àngel Guimerà i Jorge

(Santa Cruz de Tenerife, 1845 — Barcelona, 1924)

Àngel Guimerà i Jorge

© Fototeca.cat

Dramaturg i poeta.

Fill de mare canària i de pare vendrellenc, enriquit mòdicament a l’illa, trigaren a casar-se i a reconèixer-lo legalment, circumstàncies que s’han relacionat amb la proliferació del mestissatge i la marginació en la seva obra, per bé que es tracta de motius literaris freqüents. Quan tenia vuit anys (1853), es traslladaren a Catalunya, on alternaren la residència entre Barcelona, on estudià intern a l’Escola Pia i s’establiren (al final del 1871 anuncià la mudança), i el Vendrell. Ja des d’allí, contactà, mitjançant Jaume Ramon i Vidales, amb les tertúlies que originaren La Jove Catalunya, de la qual, ja establert a Barcelona, fou secretari (1872) i tresorer (1873). Difunts el germà (1867), el pare (1879) i la mare (1883), a partir del 1884 visqué amb Pere Aldavert, amb qui, des del 1872, impulsà La Renaixença, que dirigí. Escriví també en La Jove Catalunya.

Interior de la Casa Museu d’Àngel Guimerà, a la vila del Vendrell

© Fototeca.cat

Fou mantenidor (1879, 1888, 1908 i 1920), secretari (1878) i president (1889) dels Jocs Florals de Barcelona i jurat d’altres certàmens. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (1895-96), en què pronuncià el primer discurs presidencial en català. Fou membre de l’Associació d’Excursions Catalana i el 1911 ingressà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1918 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en el Primer i el Segon Congrés Catalanista (1880 i 1883), al Centre Català (1882-87) i a la comissió del Memorial de Greuges (1885). Havent contribuït a la creació de la Lliga de Catalunya (1887), redactà el Missatge a la Reina Regent (1888) i, entre altres càrrecs, en fou president (1889-90). Presidí també la Unió Catalanista (1894) i en fou delegat en diverses assemblees, però el 1898 s’oposà al suport a Polavieja i el 1904 l’abandonà i s’anà distanciant de la política. El 1909 se li tributà un multitudinari homenatge i, aliadòfil, el 1916 rebé la Legió d’Honor i el 1920 pronuncià el discurs d’agraïment dels Jocs Florals de Barcelona presidits pel mariscal Joffre.

Aplegà alguns dels seus abrandats discursos amb el títol de Cants a la pàtria (1906) i publicà els contes El gos de casa i El nen jueu, amb el pseudònim de Joan Anton, a La Renaixença (1889), i Rosa de Lima, publicada ja el 1917 en traducció castellana, inaugurà la col·lecció “La Novel·la d’Ara” (1923). Globalment, destaca més la seva faceta poètica (Poesies d’Àngel Guimerà) —el 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l’any següent rebé la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l’englantina, i fou nomenat mestre en gai saber—, tot i que l’anà relegant la faceta teatral.

Encara que abans havia escrit teatre en castellà i en català, estrenà Gala Placídia ja el 1879, i, de primer, privadament. Després de no poder-se escenificar, al setembre d’aquell any, la lloa sobre Francesc Vicent Garcia escrita amb motiu de les festes commemoratives celebrades a Vallfogona de Riucorb (si bé ja s’havia recitat el mes abans), el 1883 es representà a Canet Judit de Welp (no premiada en els Jocs Florals del 1880) i l’any següent, ja comercialment, al Romea. 

Impulsor de l’Associació d’Autors Catalans, els donà a triar entre dues obres escrites —potser no en aquest ordre— ja el 1885, Lo fill del rei, obra que escolliren i s’estrenà al Novetats (el 1886), i Mar i cel (el 1888 al Romea), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s’estengué fins el 1900. Rei i monjo (1890), sobre Ramir II d’Aragó, atià la rivalitat amb Soler per la falsa acusació d’haver-li plagiat Lo monjo negre, tot i les diferències argumentals. Aquestes obres responen al gènere revalorat de la tragèdia i tenen caràcter històric, igual com el projecte Joan de Canyamars (anunciat el 1890) i els monòlegs, on queda explícit el catalanisme de l’autor, Mort d’En Jaume d’Urgell (editat el 1886 a La Il·lustració Catalana) i Mestre Oleguer, situat en la guerra de Successió (publicat el 1890 a la mateixa revista i que no es pogué representar fins el 1892).

Guimerà havia provat d’acostar-se al realisme, corrent del qual havia incorporat alguns aspectes també en la poesia i en la narrativa, amb la tragèdia contemporània La boja (1890), escrita, però, encara en vers i amb elements romàntics, i amb la comèdia en un acte, de caràcter sainetesc, La sala d’espera, ja en prosa i amb un ric llenguatge col·loquial. A aquest gènere s’adscriu també La Baldirona (1892). Encara que continuà conreant el teatre històric, amb les tragèdies L’ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894) i la llegenda dramàtica Les monges de Sant Aimant (1895), se centrà en el drama contemporani, de rerefons sovint social. Inicià el gènere amb En Pólvora (1893), en què plantejà, força quimèricament, el polèmic tema del terrorisme anarquista, que reiterà a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista abandona els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. Abans, però, estrenà simultàniament a Barcelona i a Madrid, el 1894, Maria Rosa (1895), en què, tot i el toc social de l’ambientació entre treballadors, aprofundeix sobretot el conflicte passional de la protagonista. Com aquesta obra, Terra baixa (estrenada en versió castellana a Madrid el 1896 i l’any següent en català a Tortosa) constitueix un dels millors exponents del tractament guimeranià del gènere.

El contrast de l’amor idíl·lic amb la societat, també en un marc rural, es reiterà a Mossèn Janot (1898, estrenada primer en castellà), mentre que en la comèdia La farsa (1899) desenvolupà la crítica del caciquisme, i se centrà en la manipulació electoral a l’entorn d’un mestre, pàl·lid reflex de la figura de l’intel·lectual. La filla del mar (1900, estrenada en castellà el 1899) tanca el període considerat de plenitud. 

En les seves obres més representatives —Maria RosaTerra baixa (ambdues, repetidament portades al cinema) i La filla del mar—, que retraten amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània, les tendències romàntiques s’hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l’home que ha crescut enmig de la natura i s’enfronta amb una societat egoista i corrompuda.

Posteriorment, Guimerà provà d’intensificar el realisme, bé amb drames passionals situats predominantment en les classes benestants, com Arran de terra (estrenada el 1901 en versió italiana), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) i La Miralta (1911, 1905 en castellà), bé amb obres que transcorren sobretot entre els estaments populars, com els drames Sol, solet (1905), que és el que més recorda l’etapa anterior, L’Eloi (1906) i L’aranya (1908, estrenada en castellà a Madrid), d’arrel naturalista, i el monòleg de l’embriac En Pep Botella (1906).

Retornà, però, a la tragèdia històrica, amb Lo camí del sol (1904), que s’emmarca en l’expedició dels catalans a Orient, i Andrònica (estrenada el 1905 en versió castellana i el 1910 en català), sobre la lluita contra els bizantins a Anatòlia, si bé, com altres peces situades en països llunyans o imaginaris, actua de paràbola política.

Desenvolupà el simbolisme sobretot en obres com la rondalla La santa espina (1907) i la visió La resurrecció de Llàtzer, adaptació fragmentària de Jesús de Natzaret (ambdues estrenades en els Espectacles i Audicions Graner el 1907 i amb música d’Enric Morera, que li musicà també altres obres), La reina vella (1908), Sainet trist (1910), Titaina (publicada el 1910 i estrenada el 1912), i La reina jove (1911).

Després d’un interval sense estrenes, emmarcat en una crisi del teatre català durant la qual continuà escrivint, reprengué la seva projecció escènica amb el drama Jesús que torna (1917), que, una condemna de la guerra feta de forma incoherent que si bé fou concebut abans, cobrà actualitat amb la Primera Guerra Mundial, i Indíbil i Mandoni (1917, però recrea el mateix episodi que el poema homònim premiat en els Jocs Florals del 1875, i el 1880 s’havia llegit un fragment d’una tragèdia anomenada així), Al cor de la nit (1918), L’ànima és meva (1920, 1919 en versió castellana), Joan Dalla (1921), drama sobre la guerra de Successió que fou estrenat a Montblanc després de ser prohibit a Barcelona, i Alta banca (1921). Deixà inacabat el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via.

Escriví o projectà altres obres i algunes de les publicades gaudiren d’una considerable fortuna, no tan sols en terres catalanes, sinó arreu del món, gràcies també a nombroses traduccions i a paròdies, versions musicals i cinematogràfiques i altres adaptacions. De formació romàntica, incorporà elements costumistes i realistes (fins i tot, algun, en certa mesura, naturalista) i fou receptiu a aspectes modernistes.

Guimerà i la música

A més de capdavanter de la Renaixença i artífex del modern català literari, Guimerà mantingué contactes amb els compositors del seu temps, que se sentiren atrets per la seva obra. És especialment remarcable la col·laboració amb Enric Morera, el qual compongué sardanes corals a partir dels poemes Les fulles seques, La sardana de les monges i la cèlebre La santa espina, i òperes o música escènica amb els drames La boja (1888), Jesús de Nazaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Titaina (1912). Morera compongué a més sarsueles sobre els sainets de Guimerà La Baldirona (1892) i La sala d’espera (1914). Per la seva banda, Amadeu Vives es basà en Les monges de Sant Aimant per a l’òpera Euda d’Uriach (1900).

Fora de Catalunya, l’obra culminant de Guimerà, Terra baixa, inspirà algunes òperes, de les quals Tiefland, del compositor alemany d’origen escocès Eugen d’Albert, estrenada el 1903 a Praga, ha restat en el repertori. Modernament, la companyia Dagoll Dagom representà amb un notable èxit el musical Mar i cel (1988), en adaptació lliure de Xavier Bru de Sala i amb música d’Albert Guinovart.