Àngel Samblancat i Salanova

(Graus, Aragó, 1885 — Mèxic, 1963)

Advocat, polític i periodista.

Resident a Barcelona, destacà com a publicista de llenguatge cru i opinions anarquitzants i anticlericals, que el dugueren en diverses ocasions a la presó. Fundà, entre altres, El Intransigente (1913), La Ira (1914) i La Barricada (1918), col·laborà en especial en El Diluvio , La Publicidad i L’Esquella de la Torratxa i substituí posteriorment M.Aguilar en la direcció de La Campana de Gràcia . Formà part de la candidatura de Renovació, encapçalada per J.Queraltó, el 1914, signà el manifest fundacional del Bloc Republicà Autonomista de l’abril del 1915 i finalment ingressà en el Partit Republicà Català (1917). Membre del Comitè Pro Llibertat del 1930, pel juny del 1931 fou elegit diputat a corts dins la candidatura de l’Esquerra Republicana, però poc després passà a formar part de l’Extrema Esquerra Federal. En esclatar la guerra, fou el primer president de l’Oficina Jurídica creada per l’agost del 1936, però aviat passà a ésser magistrat adjunt i president (21 d’octubre de 1936) del Tribunal Popular Especial que actuà en el vapor Uruguay . S'exilià posteriorment a Mèxic. És autor de fullets editats per organismes obrers cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia . Renovación proletaria (1923), novel·les ( Jesús atado a la columna , 1925; La ascensión de María Magdalena 1927; Barro en las alas ), testimonis polítics ( El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura , 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República , 1935) i llibres de memòries ( Hubo una Francia , 1945; Caravana nazarena. Éxodo y odisea de España 1936-1940 ).