Alumna d’Antonio de la Torre, es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona (1927) i es doctorà en història a Madrid (1931). Després del seu nomenament, compaginà la seva labor de professora d’institut amb la recerca històrica. El seu primer destí com a ensenyant fou l’institut de Vilafranca del Penedès (1933). S’especialitzà en la corona catalanoaragonesa a la baixa edat mitjana, tema sobre el qual publicà articles a Hispania, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Anuario de Historia del Derecho Español, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras i Analecta Sacra Tarraconensia.
Participà en l’intens debat historiogràfic que es desfermà, durant les dècades del 1950 i 1960, sobre l’evolució de Catalunya durant el segle XV amb la monografia Gerona en la guerra civil en tiempo de Juan II (1943). Vicens i Vives criticà durament aquesta obra per manca de dots interpretatius i per les seves insuficiències documentals.
Possiblement influïda per aquesta crítica, construí després una documentada monografia sobre les relacions entre la Corona d’Aragó i el Magrib (La Corona de Aragón y los estados del Norte de África. Política de Jaime II y Alfonso IV en Egipto, Igriquía y Tremecén, 1951, sobre la política de Jaume II i Alfons III al nord d’Àfrica) i, juntament amb J. Vendrell, un estudi sobre Jaume d’Urgell (Jaume el Dissortat, darrer comte d’Urgell, 1956). Entre les seves darreres obres hi ha Jaume II: Aragó, Granada i Marroc: aportació documental (1989), Relación castellano aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (1994) i El dissortat comte d’Urgell (1997).