L’anglès és actualment la llengua indoeuropea, que té més parlants (prop dels 300 milions), i la segona del món després del xinès. Històricament, és una llengua germànica sud-occidental, formada a la Gran Bretanya després de la seva invasió (~ 450) per un grup de tribus germàniques, segurament provinents de la regió fronterera entre les actuals Dinamarca i Alemanya. És tradicional de dividir la història de l’anglès en tres períodes: l’anglès antic , des del 450 (o, millor, ~ 700, data dels primers documents conservats) fins al ~ 1150; l’anglès mitjà , fins al 1500; i l’anglès modern , d’aquesta data ençà. La història de l’anglès és, però, la menys lineal potser d’entre les grans llengües europees, en gran part a conseqüència de dos fets polítics: les successives invasions daneses, que duraren gairebé dos segles a partir del 850, i la conquesta normanda, que féu que des del 1066 fins al ~ 1400 el francès fos la llengua de la noblesa anglesa. Aquests dos fets, però en una mesura incomparablement més gran el segon, són la raó d’una de les millors qualitats de l’anglès d’avui: la riquesa i l’heterogeneïtat del seu vocabulari (hom pot dir que, quant al lèxic, l’anglès és tant una llengua romànica com germànica) i de la seva aptitud a enriquir-lo encara amb nous manlleus i noves creacions. D’altra banda, el nombre dels sufixos de derivació és molt petit (i només un té una importància real: el -ly formador d’adverbis adjectivals o postnominals), i això té dues conseqüències molt diverses: certes famílies de mots no presenten cap unitat morfològica (ex: king “rei”, royal “reial”), i a d’altres, sense sufixació, la identitat morfològica és total ( push vol dir “empènyer” i “empenta”: fenomen que certes gramàtiques descriuen dient que l’anglès pot fer servir un mateix mot en qualsevol funció sintàctica). Altrament, és molt gran la capacitat de l’anglès a formar composts i locucions quasi-compostes. La morfologia de flexió de l’anglès és més rica que no pas la derivació, però és tanmateix de les més pobres d’entre les llengües germàniques (és a dir, en la terminologia de certs lingüistes, l’anglès és una llengua marcadament analítica ). L’adjectiu és invariable, però el nom distingeix els dos nombres singular i plural, i dos casos, el general i el genitiu (marcat aquest pel sufix -s que s’escriu 's per etimologia popular: al s. XVI hom creia que era una contracció del possessiu his ); una peculiaritat notable és que el genitiu pot ésser aplicat ara, no tan solament a un nom, sinó a tot un grup de mots amb valor nominal ( our best friend’s daughter ‘la filla del nostre millor amic’). El pronom distingeix dos casos, el subjecte i l’objecte. Un verb anglès normal, ex: look ‘mirar’, té només quatre formes: look, looks, looked, looking . La primera correspon en català a l’infinitiu (en part), a l’imperatiu i a totes les formes del present d’indicatiu llevat la tercera persona del singular, a la qual correspon la segona forma. La tercera forma correspon al participi i a tot el pretèrit d’indicatiu. La quarta forma correspon al gerundi, a l’infinitiu i a un participi de present (adjectival) que el català ha perdut llevat en locucions fetes (‘l’any vinent’). La realització de les formes pot variar, però el nombre i el valor sistemàtic només són notablement diferents en un petit nombre de verbs, auxiliars i modals. Ara, la funció sintàctica d’aquests auxiliars i modals és enormement important, i hom pot dir que una frase anglesa normal se centra en una combinació d’una base verbal ordinària amb un sistema d’auxiliars/modals d’una banda, i d’altra banda amb alguna preposició que modifica essencialment el sentit del verb i no en pot ésser segregada (així, I, will look up the word , combinació vagament derivada de ‘vull mirar el mot amunt’, vol dir ‘consultaré en un diccionari el sentit del mot’). Aquesta unió estreta del verb amb la preposició (la qual, ja no és, doncs, pròpiament una preposició, sinó més aviat un postverb ) facilita molt el pas d’una frase activa a la passiva ( all the words have been looked up és natural, en contrast amb una versió catalana tal com ‘ha estat consultat el sentit de tots els mots’), i l’anglès fa un gran ús d’aquesta facilitat. Correlativament, però, la preposició no pot, moltes vegades, assenyalar la funció sintàctica dels grups nominals, i això, unit al petit nombre de les formes de flexió, fa que, atès un tipus de frase anglesa, l’ordre dels mots sigui molt més rígidament fixat que no pas en català. En general, les servituds sintàctiques de l’anglès són molt severes (ex: quant a l’ús del verb buit do en la formació de les frases interrogatives, negatives o emfàtiques), i és també molt extremada l’abundància de les locucions idiomàtiques i la precisió amb què cal usar-les. Això fa il·lusòria la idea molt sovint expressada que l’anglès és una llengua fàcil . Amb mots d’Edward Sapir, “darrere les fantasies de l’ús idiomàtic hi ha relacions lògiques perfectament definides, que la forma patent de l’anglès només expressa amb feblesa; la simplicitat de l’anglès en el seu aspecte formal és, doncs, en realitat una pseudosimplicitat o una complexitat emmascarada”. Fonològicament, la complexitat de l’anglès no és emmascarada, sinó molt evident. El sistema consonàntic és força clar i definit, però el vocàlic no ho és gens, i les divergències entre les diferents varietats dialectals (geogràfiques o socials) de l’anglès són molt grans. Sense considerar el problema de la descripció científica del vocalisme anglès, cal dir que l’anglès ha arribat a divergir molt dels tipus de vocals que es troben a la majoria de les llengües europees (alguns lingüistes anglesos parlen fins de vocals continentals , en bloc, oposant-les a les seves), sobretot per efecte de l’anomenat great vowel shift (‘gran desplaçament vocàlic’), que tingué lloc essencialment pels volts del 1500, però que en certs aspectes no fou consumat fins al s. XVII. Simplificant molt, el desplaçament consisteix en el tancament progressiu de totes les vocals llargues, i en la conversió de les més tancades en diftongs (amb l’antiga vocal fent el paper consonàntic). Combinat amb l’afebliment de les vocals àtones, el resultat d’aquell tancament és que la posició dels llavis no exercia gairebé cap paper en la pronúncia de les vocals angleses, i que el marge de diferència entre l’obertura de les vocals és molt petit, és a dir, que els timbres són excepcionalment indistints.
m
Lingüística i sociolingüística
Difusió de l’anglès al món
© fototeca.cat