L’animal té, jurídicament, la consideració de cosa i en alguns aspectes és objecte d’una regulació específica, ja sigui en interès del seu propietari o en benefici de la col·lectivitat (caça, pesca). A les antigues legislacions hom considerà els animals, en algunes ocasions, com a subjectes de dret, i, en especial, com a subjectes de delicte. Aquesta condició jurídica és justificada, algunes vegades com a símbol primitiu, i d’altres, com a expedient legal que permetia d’obtenir la reparació del dany, malgrat fos moral. Avui dia és reconegut per totes les legislacions un principi de la responsabilitat de l’amo de l’animal pels danys ocasionats per aquest, ja sigui a les coses d’altri, ja sigui a les persones.
Filosòficament, l’animal fou ja objecte de preocupació dels grecs, els quals tendiren a explicar la seva vida mitjançant l’atribució d’una ànima, principi de les funcions característiques dels animals. El tema de l’ànima dels animals fou novament objecte de discussió al segle XVII i part del XVIII, principalment pels cartesians i els anticartesians, provocada per la tesi de Descartes, semblant a la defensada per Gómez Pereira, que afirmava l’automatisme dels animals.
L’animal, d’altra banda, ha estat símbol i inspiració de la mitologia la religió. En les cultures primitives, probablement com a conseqüència del fet d’ésser pobles caçadors, hi ha una vinculació màgica i religiosa amb els animals. L’animal és considerat semblant als homes, dotat d’ànima o posseïdor de forces màgiques. En els pobles primitius la majoria de tòtems eren animals. En la història de les religions sovint hi ha hagut animals sagrats, sigui perquè fossin representacions de déus, sigui perquè fossin considerats ells mateixos divins (zoolatria). La preocupació per reproduir les figures de certs animals és palesa en la pintura en l'escultura del Paleolític (Altamira, Lascaux, La Madeleine), i obeeix molt probablement a aquelles idees de caràcter màgic i religiós encaminades a propiciar la caça d’animals bàsics per a la subsistència de l’home primitiu. Hom pot observar com aquesta idea màgica de la prehistòria sobre la imatge de l’animal subsisteix en moltes arts primitives, i deriva cap a simbolismes totèmics, que són trobats tant en els tòtems de la Colúmbia Britànica, al Canadà, en què les figures dels animals estilitzats constitueixen la història d’una família o la representació dels avantpassats, com en els imperis agraris d’Egipte i de Mesopotàmia. Egipte restà fidel al culte de l’animal divinitzat i el seu art, així com el d’Assíria (Lleona ferida, British Museum) mostra la completa maduresa de la representació animalística en tota la seva realitat i el seu dinamisme, la qual cosa hom troba, encara, en molts aspectes de l’art de Creta (Cnossos). Molts dels temes animalístics d’aquestes cultures passaren a l’art dels pobles de les estepes eurasiàtiques, des de la plana hongaresa fins a la Xina, que, vers l’inici de la nostra era, els donaren una interpretació pròpia, unida molt sovint a la metal·lúrgia del bronze i a l’orfebreria, la qual arribà a influir més endavant en l’art medieval europeu, quan minvà la tradició derivada de l’art clàssic, particularment interessat per la figura humana.
En l’art romànic, el tema animalístic rebé una expressió particular, que el feu derivar cap a formes fantàstiques, de fort contingut simbolista; en el gòtic, aquest art s’encarrilà novament cap al naturalisme. En el Renaixement i en estils posteriors, poden ésser assenyalades moltes interpretacions realistes del tema animalístic, però representen un sector secundari, interpretat per artistes que en poques ocasions el cultivaren com a tema exclusiu (F. Snyders, A. Barye, M. Hernández, R. Arenys, etc).