La susceptibilitat magnètica d’una roca depèn principalment del seu contingut en magnetita i, en menor grau, en minerals ferromagnèsics. Així, les roques sedimentàries i ígnies àcides solen tenir una baixa susceptibilitat, mentre que les roques ígnies bàsiques i ultrabàsiques són fortament magnètiques. Sovint les roques presenten una anisotropia de la susceptibilitat magnètica. En roques sedimentàries el pla de màxima susceptibilitat és aproximadament paral·lel als plans d’estratificació, i en roques metamòrfiques o magmàtiques és proper als plans de foliació. El desenvolupament de les tècniques geofísiques de mesura de l’ASM (mitjançant magnetòmetres i càlculs per ordinador) ha estat d’aplicació important a la geologia. L’ASM d’una roca pot ser representada com un el·lipsoide orientat amb tres eixos perpendiculars que representen les direccions de susceptibilitat màxima, intermèdia i mínima. Les relacions entre aquests tres eixos principals defineixen la fàbrica de la mostra rocosa. Aquesta tècnica s’ha aplicat en roques sedimentàries per a l’estudi dels paleocorrents i per a determinar els mecanismes deposicionals de sediments de fons oceànic. Aquest mètode també és de gran rellevància en l’estudi estructural de les roques magmàtiques, especialment de les intrusions granítiques que rarament presenten una fàbrica o deformació visible. L’el·lipsoide d’ASM es pot correlacionar amb l’el·lipsoide de deformació finita a partir de funcions de distribució teòriques. Així, a través d’aquesta tècnica és possible determinar la fàbrica magmàtica dels granitoides i, en determinades circumstàncies, també es pot obtenir informació sobre la història deformacional i els mecanismes d’emplaçament de les masses intrusives. Un exemple n'és l’aplicació a partir de la dècada del 1990 d’aquesta tècnica als batòlits granítics dels Pirineus, la qual ha permès el reconeixement d’aquests granits com a sintectònics amb relació a les deformacions hercinianes.
f
Geologia