Debutà en cinema el 1934, amb La cieca di Sorrento, i la seva primera pel·lícula relativament important fou Teresa Venerdì (1941), però donà la seva dimensió artística amb motiu de la desclosa del neorealisme: Roma, città aperta (1945), Il bandito (1946), L’amore (1947), L’onorevole Angelina (1947, premiada a Venècia), Bellissima (1951), Siamo donne (1953), Nella città l’inferno (1959). Rebé l’Oscar a la millor interpretació femenina per The Rose Tattoo (1955), i treballà a Le carrosse d’or (1952), Mamma Roma (1962) i The Secret of Santa Vittoria (1968). Personificà un tipus de dona popular —amb l’accent i el caràcter típics del poble romà— en personatges vitals i expressius, no exempts de delicadesa.