Bé que el terme és aplicat també a l’adquisició de territori que no pertanyia a cap altre estat, hom parla més pròpiament d’annexió quan a un estat és incorporat totalment o parcialment el territori d’un altre estat. L’annexió d’un país o d’un territori és formalitzada per un acte tradicionalment reservat al cap de l’estat annexant, acte que pot ésser reconegut generalment per la comunitat internacional —com és el cas en els tractats de pau, de retrocessió, etc— o només per alguns dels seus membres —com sol passar en cas d’ocupació violenta, o de guerra en curs o no conclosa per tractat—. La justificació jurídica o moral de l’annexió sol recolzar en arguments històrics, geogràfics, ètnics o merament polítics o militars —interès per la pau, seguretat internacional, polítiques d’equilibri, etc—. Si l’annexió és produïda espontàniament o previ plebiscit de les poblacions afectades, hom la fonamenta en el dret d’autodeterminació. L’annexió no modifica la identitat de l’estat annexant, els tractats que aquest havia signat amb anterioritat són aplicats al territori annexat, llevat reserva expressa, mentre que els drets adquirits de terceres potències sobre el dit territori o en relació amb ell es consideren, en principi, no afectats. El tractat que fonamenta l’annexió, els acords posteriors per a la seva execució o les disposicions unilaterals de l’annexant solen reglamentar el període de transició del punt de vista del dret vigent, l’administració, la moneda, etc, i preveuen, normalment, el dret d’opció dels habitants quant a nacionalitat, amb obligació o no d’emigrar.
f
Dret internacional