Bé que una certa quantitat de metall és dissolta, l’oxigen provinent de la descàrrega dels anions el va oxidant progressivament, i el gruix de la capa d’òxid depèn del temps de l’electròlisi. Capes de 10 a 20 micròmetres són en general suficients, però, en certs casos, l’electròlisi és prolongada fins a assolir gruixos de 60 micròmetres o més.
Els detalls de l’operació (tensió aplicada, tipus i densitat del corrent, temperatura i natura del bany) varien segons els procediments i la composició del metall a protegir. Com a electròlit hom ha emprat solucions d’àcid cròmic o oxàlic, però els banys més utilitzats són simplement solucions d’àcid sulfúric (procediment Alumilite). La capa d’òxid obtinguda és molt absorbent i l’afinitat de l’alumini pels colorants permet de tenyir-la dels més variats colors, en solució aquosa, mitjançant colorants orgànics o pigments inorgànics col·loidals. Tenyida o no, és sempre indispensable d’obturar-ne els porus, cosa que hom realitza mitjançant vernissos, olis o ceres, o per immersió en banys adequats (solucions de sals de níquel i cobalt o de bicromat).
L’anodització té per principal objecte d’evitar la corrosió, i és molt utilitzada per a protegir els metalls lleugers que intervenen en la construcció aeronàutica. En certs casos, això no obstant, el seu propòsit pot ésser d’augmentar la duresa (l’alúmina és molt més dura que el metall) i, en conseqüència, la resistència a l’abrasió, o també obtenir una capa que retingui bé els lubrificants o serveixi de base per a una bona adhesió de pintures i vernissos. Altres objectius són, encara, l’aïllament elèctric del metall, l’augment del poder emissiu per a les radiacions tèrmiques, la conservació d’un bon poder reflector malgrat l’acció dels agents atmosfèrics i, molt sovint, l’obtenció d’efectes decoratius mitjançant la tintura.