L’anomalia de la gravetat és la diferència entre el valor teòric calculat per a un el·lipsoide ideal (donat per l’equació de Helmert) i el valor mesurat experimentalment. Hom considera principalment dues anomalies: d’una banda, l' anomalia a l’aire lliure , donada per la diferència entre el valor de la gravetat en el punt del geoide situat a la vertical del punt en què hom fa l’observació (valor aquest deduït directament de l’observat en tenir en compte la disminució de la gravetat amb l’altura) i el valor teòric que resulta del model del geoide (aquesta anomalia dóna compte, doncs, de la topografia local); i, d’altra banda, l’anomalia de Bouguer, que corregeix els efectes de la massa d’escorça terrestre que hi ha al dessota de l’observador, entre aquest i el geoide. L’estudi dels sismes ha donat una explicació de l’anomalia de la gravetat, tot suggerint que el mantell terrestre té un gruix variable i que la densitat creix transversalment. Així, sota les muntanyes elevades el mantell és més prim i més enfonsat, mentre que als oceans és més gruixut i més a prop de la superfície. D’altra banda, els models de la isostàsia han indicat que l’anomalia podria tenir dues contribucions: la corresponent a la topografia (elevació per sobre del nivell mitjà) i la deguda a les arrels que desplacen el material més dens del mantell. Així, com més alta és una muntanya més material dens del mantell desplaça, de manera que l’anomalia real és menor que la que hom esperaria si només fos deguda a la topografia. Altrament, les anomalies magnètiques (produïdes per la presència de masses minerals, com ferro, pirrotina, níquel, etc, fortament magnètiques) són mesurades amb un magnetòmetre o variòmetre. Les tècniques de prospecció minera es fonamenten substancialment en la mesura de les anomalies. (gravimetria, prospecció).
f
Geologia