Són símptomes determinats per al diagnòstic d’aquest trastorn alimentari d’origen psíquic: el rebuig a mantenir el pes corporal per sobre del valor mínim normal segons l’edat i l’alçada; una por intensa a augmentar de pes, a convertir-se en obès, fins i tot estant per sota del pes teòric; l’alteració en la percepció del pes o la silueta corporal i la negació del perill que comporta el baix pes corporal, i en les dones postpuberals, amenorrea d’almenys tres cicles consecutius. L’obstinació de no menjar és tan inflexible que el malalt es provoca el vòmit o abusa dels laxants a fi de no aprofitar els pocs aliments ingerits. És acompanyada d’amenorrea, hipotensió arterial, bradipnea, refredament de les extremitats, hipoglucèmia, aflaquiment, etc. Bé que a vegades és motivada per petits disfuncionalismes hipofisaris, hom assenyala com a causes probables més rellevants factors de tipus ambiental i social, com ara els patrons de bellesa dominants o la incidència de la publicitat. Aquest trastorn s’ha difós sobretot als països amb un elevat nivell de vida i afecta més la població femenina que la masculina.
f