Pot ésser resumida en les tres tesis següents: primera, l’aprenentatge del llenguatge és un procés d’habituació i de condicionament per repetició, i l’infant que hi és sotmès no practica cap operació intel·lectual d’ordre superior; segona, els parlants d’una llengua no tenen cap consciència dels recursos de què fan ús, i és per això que els canvis, particularment el canvi fonètic, procedeixen d’una manera cega i sense trobar cap resistència; tercera, al lingüista que estudia una llengua li és, doncs, vedat de deixar-se guiar pels judicis dels parlants, i ha de descobrir ell tot sol i des de fora el sistema de la llengua. Aquesta concepció ha estat combatuda per tal com confon la consciència amb la capacitat de donar-ne una formulació teòrica: bé que poquíssims catalans sabrien enumerar les distincions fonològiques de la llengua, tot adult català normal té una plena consciència que nou rima amb sou, però no amb pou, o que el mot vell comença igualment en les pronúncies barcelonina i vigatana, però acaba de maneres diferents, i que, altrament, en les pronúncies barcelonina i tarragonina comença diferent, però acaba coincidint. D’altra banda, cal admetre que els raonaments que fa el lingüista quan estudia una llengua són essencialment anàlegs als raonaments que ha hagut de fer l’infant que l’ha apresa com a primera llengua. La davallada de l’antimentalisme s’inicià en el moment (1933) que Leonard Bloomfield donà la primera formulació explícita.
m
Lingüística i sociolingüística