Al final de la dècada dels seixanta del s. XX, tant els EUA com l’URSS havien posat a punt míssils antimíssils que, generalment mitjançant explosions nuclears, podien destruir ICBM (Inter-Continental Ballistic Missile) enemics a la darrera fase de la seva trajectòria. Aquests sistemes, dits ABM (Anti-Ballistic-Missile), el desenvolupament dels quals fou paralitzat el 1972 per acord entre les dues superpotències, disposaven d’exemplars com el Nike-X americà i el Galoix soviètic, que malgrat no ésser capaços de deturar un atac, podien interceptar míssils intercontinentals aïllats. Poc després començà a experimentar-se la intercepció de míssils tàctics, especialment els míssils antivaixell; l’anomenada “guerra de les Malvines” en demostrà la necessitat: quatre míssils antivaixell Exocet disparats pels argentins aconseguiren enfonsar tres vaixells de guerra britànics.
A part dels sistemes terra-aire, també s’han desenvolupat per aquest objectiu sistemes d’arma com el canó multitub dirigit per radar Meroka (Espanya), que és capaç de llançar salves de dotze a vint projectils contra un míssil atacant. Les armes antimíssils han assolit darrerament una gran repercussió pública arran de la mal denominada “guerra dels estels o de les galàxies”, programa de desenvolupament d’un complex sistema antimíssils endegat pels EUA —concretat el 1984 en l' Strategic Defence Initiative — amb l’objectiu d’assegurar la intercepció de tots els ICBM que puguin ésser llançats contra aquest país. Aquest sistema estableix un seguit de barreres a l’espai que, sense necessitat d’explosions nuclears, només amb la utilització de làsers d’alta energia —dirigits des de terra i reflectits en miralls espacials o bé directament des de satèl·lits en òrbita— i una barrera final de protecció constituïda per míssil terra-aire d’alta velocitat, per neutralitzar els ICBM supervivents, constitueixen un paraigüa de protecció total contra un eventual atac enemic.