Vida i obra
Orfe de pares, el curs 1864-65 es traslladà a Barcelona, encara que tornà a residir temporalment a la seva ciutat natal. Estudià filosofia i lletres i dret, però professionalment fou cap d’administració de la Companyia de Tramvies de Barcelona.
Des de ben jove intervingué en diversos debats lingüístics i, mogut pel seu catalanisme, participà en moviments polítics. Fou un dels fundadors de La Jove Catalunya (1870), una de les primeres associacions que, durant el període 1870-75, volien transformar el moviment literari de la Renaixença en un moviment pròpiament polític. El 1880 participà en el Primer Congrés Catalanista i, el 1882, contribuí a la fundació del Centre Català, comandat per Valentí Almirall i concebut com a front unitari per a la defensa dels «interessos morals i materials de Catalunya».
Com a resultat de les tensions internes sorgides en el si d’aquesta entitat, Aulèstia s’alineà amb els sectors contraris a l’actuació d’Almirall, que constituïren, el 1887, la Lliga de Catalunya (organització de la qual arribà a ser president). El trencament amb Valentí Almiral s’ha d’entendre més enllà d’una divisió entre una esquerra catalanista (el Centre) i una dreta conservadora i catòlica (la Lliga). Segons Josep Termes i Agustí Colomines l’escissió responia també a «l’oposició entre el regionalisme laic dels primers i el purisme nacionalista dels segons, els ‘reconsagrats’». El 1891, prengué part en l’organització de la Unió Catalanista, la qual, tot i que era promoguda per la Lliga de Catalunya, pretenia ser més àmplia des d’una perspectiva social i territorial.
L’any següent, tingué un paper actiu en l’elaboració de les anomenades Bases de Manresa (fou un dels tres que revisaren el redactat final) acordades en l’assemblea de la nova entitat celebrada a la capital del Bages. També intervingué en les assemblees de la Unió Catalanista celebrades a Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Terrassa (1900) i Barcelona (1904). El fet de pertànyer al sector més “apolític” (l’anomenat grup de La Renaixença) l’allunyà dels nous plantejaments defensats pels joves universitaris encapçalats per Prat de la Riba, que eren partidaris d’un intervencionisme obertament polític i que acabaren per esdevenir hegemònics en el si del moviment catalanista d’entre segles; segurament, això explica que s’allunyés de la vida política al principi del segle XX.
Fou un dels membres fundadors de la revista La Renaixença, on s’encarregà, durant els primers anys, de la Secció Bibliogràfica; intervingué en el Consistori dels Jocs Florals (el 1875 i el 1900) i s’inscriví a l’Ateneu Barcelonès a partir del 1874, del qual fou vicesecretari de la Secció Literària (1876) i vicepresident de la mateixa secció (1877).
El 1877 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, durant la presidència de Milà i Fontanals (1861-78), un any després de l’entrada del seu amic Balaguer Merino i un any abans de la de Josep Pella i Forgas, amb qui també havia coincidit a la Jove Catalunya. El mateix 1877 ingressà a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, de la qual fou vicepresident (1878) i president (1883-85) i on publicà també articles i ressenyes en L’Excursionista i Memòries. El 1882 fou membre de l’efímera Acadèmia de la Llengua Catalana.
Els anys vuitanta es consolidà públicament i assolí la seva maduresa personal i professional. Així, el 1880 fou elegit membre de la comissió que organitzà l’Ajuntament de Barcelona (on hi havia també Antoni Gaudí) per a elaborar una memòria sobre la reforma urbanística de la ciutat; un nomenament que, segurament, tingué molt a veure amb la publicació, dos anys abans, de la seva síntesi Barcelona: son passat, son present, son esdevenidor (1878), que presentà a les festes de la Mercè i obtingué una menció honorífica.
Fou premiat en els Jocs Florals del 1874 per l’obra Quadros d’història catalana i el 1876 per Notícia històrica dels catalans que intervingueren en la descoberta d’Amèrica. Deixà inèdit un treball premiat a València: Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. També publicà Barcelona. Ressenya històrica (1878) i els escolis a Cataluña (1884), nova edició de Recuerdos y bellezas de España, obres que precediren la que està considerada la seva obra més important: Història de Catalunya (en dos volums 1887 i 1889), que era seguidora de les idees de Valentí Almirall. És la primera història contemporània escrita en català amb intenció divulgativa.
És autor de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de sa aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Andreu Balaguer i Merino (necrologia), Associació Catalanista (1883). Col·laborà també a Lo Gai Saber i a l’Àlbum Pintoresc Monumental de Catalunya. Bona part de les seves monografies, algunes en col·laboració amb el seu gran amic Andreu Balaguer i Merino, així com dels seus articles i discursos, s’aplegaren pòstumament a Estudis històrics, dos volums de La Il·lustració Catalana. Entre altres obres, deixà dispersos o inèdits ressenyes bibliogràfiques i teatrals, escrits sobre literatura, poemes, i contes, com Lo vellet (datat el 1868), sobre Gutenberg, i Lo dimoni ballarí, també conegut per Lo diablet belluguí —el qual, el 1872, La Redención del Pueblo anuncià que es publicaria a La Renaixença, i en remarcà l’adscripció al gènere «fantástico-científico»—, capítols i apunts de la novel·la històrica Carrasclà, sobre l’austriacista Pere Joan Barceló, i el pla d’una obra teatral.
Al principi dels anys noranta encara mantingué una important presència pública, que minvà progressivament cap al final de la dècada, de manera paral·lela a la seva retirada de l’activitat política. El seu llegat personal fou dipositat a l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a la intervenció del seu parent Josep Pijoan, aleshores secretari general de l’entitat. Per bé que no es tractà d’una donació gaire rica (en l’Anuari del 1908 s’esmenten uns 500 títols a més de documentació personal i nombroses anotacions de les seves excursions), sí que tingué una gran transcendència en la configuració de la Biblioteca de Catalunya, ja que fou la primera i serví per a estimular-ne d’altres de posteriors de gran vàlua bibliogràfica.
Pel que fa al seu llegat intel·lectual, fou recollit en bona part per Ernest Moliné i Brasés —company de la Unió Catalanista—, que és l’autor d’una interessant nota necrològica (1908) (reproduïda als Estudis Historichs) i el responsable de l’actualització de la segona edició de la Història de Catalunya, publicada el 1922
Aulèstia i Pijoan i la historiografia
El catalanisme fou el motor que impulsà tota la seva variada activitat, sobretot pel que fa a la producció específicament historiogràfica. La participació habitual en reunions literàries i el conreu del periodisme li proporcionà, com remarcà el crític literari Joan Sardà, «un estil clar y elegant sense requincalla retòrica».
Pel que fa a les persones que influïren decisivament en la seva vocació d’historiador, cal destacar Andreu Balaguer i Merino (deixeble destacat de Manuel Milà i Fontanals), a qui dedicà una extensa semblança biobibliogràfica amb motiu de la seva defunció el 1883. En aquest escrit, remarcà que «en aquestos temps en que’l positivisme lluyta a mort ab los grans ideals» l’autor difunt hauria sabut prendre «dels actuals avançaments la severitat de la crítica y l’esperit d’anàlisis». No en va, aquesta compaginació entre els principis de la Renaixença —uns ideals d’arrel romàntica— i aspectes substantius de la metodologia positivista fou també una constant de la seva obra, com han remarcat Ramon Grau i Marina López.
No fou només en l’àmbit polític on Aulèstia aconseguí, al llarg de la dècada del 1880, un paper públic rellevant. El que li donà una popularitat extraordinària fou la publicació de la Història de Catalunya, que no sols és la seva obra més emblemàtica, sinó que marcà un veritable punt d’inflexió per a la historiografia catalana contemporània.
La seva producció historiogràfica és indestriable del seu compromís amb el catalanisme polític de l’època. D’aquí la seva opció per divulgar la història i estendre l’ús de la llengua pròpia com a elements clau per a incrementar la consciència nacional. I d’aquí també la iniciativa de realitzar una extensa síntesi històrica sobre el conjunt del passat català, per primera vegada i després de segles, escrita en català. Massa sovint, però, s’ha reduït la seva aportació en aquest àmbit a la seva Història, amb excepció de l’historiador Antonio Gil Ambrona, que ha analitzat la seva producció historiogràfica globalment i que també ha aportat substantives dades biogràfiques. Certament, aquesta síntesi històrica és la seva obra mestra, però també mereixen atenció els seus treballs monogràfics, la majoria dels quals foren aplegats, després de la seva mort, en dos volums sense data, amb el títol d’Estudis històrics; tots ells ens permeten conèixer amb més precisió els eixos principals de la proposta historiogràfica aulestiana.
Cal remarcar el seu interès pel període modern, per exemple Quadros d’història catalana (1874), que se centren en la guerra de Successió; la intervenció dels catalans en la descoberta d’Amèrica (1876); fou un pioner en la reivindicació de la literatura dels segles XVI, XVII i XVIII (1873 i 1874); reivindicà la figura de Domènec Badia, Alí Bei, i volgué aclarir l’aportació intel·lectual catalana del set-cents a La influència de Catalunya en lo progrés d’Espanya (1875). Malgrat llur caràcter eminentment divulgatiu, recorregué també a fonts primàries (especialment en els treballs de major extensió com Quadros...) i no defugí la reflexió historiogràfica, com feu a l’escrit Consideracions sobre la història (1873).
Precisament en aquest darrer treball defensà un tipus d’història que anés més enllà dels esdeveniments polítics i que descrivís «la civilització del poble que l’habita», i alertà contra el prejudici de molts historiadors que feien dependre l’existència d’un poble de la preservació de les seves institucions polítiques «suposant la desaparició de ses qualitats característiques al mateix temps de perdre sa autonomia política ò d’unir a una altra son pervindre». Aquest advertiment és imprescindible per al cas català, però també cal tenir-lo en compte en una dimensió universal (com modernament ha fet Pierre Vilar). Alguns dels seus treballs anteriors a la Història de Catalunya, pel seu caràcter sintètic, li degueren servir per a tenir una visió més general. És el cas de la ja esmentada ressenya Barcelona... (1878) i, sobretot, de l’edició anotada i ampliada que, el 1884, feu de l’obra de Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, España. Sus monumentos y artes, sus costumbres e historia: Cataluña (2 vol.). La seva dimensió d’historiador s’estengué més enllà de la producció escrita.
La pràctica de l’excursionisme l’estimulà a redactar nombroses monografies de caràcter històric i monumental que inclogué en les memòries i els butlletins de l’entitat a la qual pertangué. Des de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, feu que l’entitat assumís com un dels seus objectius fonamentals la recuperació del patrimoni arqueològic i arquitectònic. Demostrà, fins i tot, ser ben conscient de la necessitat d’una institucionalització de la història perquè la disciplina pogués desenvolupar-se. Així doncs, formà part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i, sobretot, col·laborà en l’intent frustrat de crear, el 1882, una Acadèmia de la Història de Catalunya.
Bibliografia
- Anguera, P.: “Aulèstia i Pijoan, Antoni”, Homes del catalanisme, Rafael Dalmau, ed., Barcelona 1995, p. 50-51.
- Duran Tort, C.: “Crònica vigatana de 1870. Dues cartes de Joan Montserrat i Archs a Antoni Aulèstia i Pijoan”. Ausa, 154, 2004, p. 251-538.
- Gil Ambrona, A.: “Antoni Aulèstia i Pijoan. Compromiso catalanista e historia: una trayectoria de dificil equilibrio”, Manuscrits, 11, 1993, p. 259-279.
- Grau, R.; López, M.: “Sobre la tradició historiogràfica”, L’Avenç, 145, 1991, p. 64-69.
- Santasusagna, J.: “Antoni Aulèstia i Pijoan, excursionista i historiador, en el centenari del seu naixement”, dins A eixam. Discursos i conferències. Reus, Tipografia de Santa Maria de Poblet, 1968, p. 49-61.
- Sobrequés, J.: “Les històries generals de Catalunya en el període històric de la Renaixença i el Romanticisme (segle XIX)”, Diversos autors: La historiografia catalana. Balanç i perspectives, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 1990, p. 19-35.
- Serra i Puig, E.: “Una aproximació a la historiografia catalana: els antecedents”. Revista de Catalunya, 26, 1989, p. 42-45.
- Tomàs, M.: “Els inicis literaris d’Antoni Aulèstia i Pijoan”, dins Diversos autors: Pensament i literatura a Reus al segle XIX. Reus, Centre de Lectura, 2006, p. 99-131.