Vida i obra
Germà d’Andreu de Bofarull. Cursà els estudis primaris a Reus. Havent impulsat la revista estudiantina El Hongo, el 1849 es llicencià en jurisprudència per la Universitat de Barcelona, ciutat on, orfe de pare, s’havia traslladat el 1839. Hi comptà amb la protecció del seu oncle Pròsper, que el col·locà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1846). També feu crítica teatral en el diari El Sol. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), n'ordenà i n'inventarià l’arxiu de la biblioteca, fou membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid, i setze anys arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1852-68).
Seguint precoçment Joaquim Rubió i Ors i usant algunes vegades el pseudònim de Lo Coblejador de Montcada, edità diversos poemes, majoritàriament en català, solts, en llibres col·lectius o en publicacions periòdiques, com El Constitucional (on, al febrer del 1841, publicà el poema Violant!), La Verdad, El Imparcial, Diario de Reus, Diario de Barcelona, Calendari Català i Calendari del Pagès, i projectà la publicació d’una col·lecció de romanços sobre els comtes de Barcelona, anunciada pel seu germà en la primera edició d’Anales históricos de Reus.
De jove, prodigà els drames històrics en llengua castellana: Pedro el Católico, rey de Aragón (1842, escrit el 1839), Medio rey, medio vasallo (1843), Roger de Flor, o El manto del templario (1844), Urg el almogávar, o El noble y el villano (1844) i El Consejo de Ciento (1846). En llengua catalana escriví, almenys, el drama Lo darrer català, sobre Rafael Casanova (publicat el 1880, però remarcant que era molt anterior). Utilitzà els pseudònims de Timora i Barón de Monterols.
El 1846 s’incorporà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i publicà Hazañas y recuerdos de los catalanes ó Colección de leyendas relativas a los hechos más famosos, a las tradiciones mas fundadas, y a las empresas más conocidas que se encuentran en la historia de Cataluña, desde la época de la dominación árabe de Barcelona, hasta el enlace de Fernando el Católico de Aragón con Isabel de Castilla, molt influït pel corrent romàntic germànic. Obra entre la historiografia i la narrativa, en el pròleg de la qual lamentà no haver pogut escriure-la en català. Bofarull es decantà cada cop més vers les tasques d’historiador i arxiver, sense abandonar, però, la literatura. El 1847 publicà una Guía-Cicerone de Barcelona amb una introducció històrica i abundosa proliferació de dades documentals, moltes de primera mà. L’obra fou reeditada el 1855 amb la inclusió de dades noves. El 1848, juntament amb M. Flotats, anotà i traduí al castellà Historia del Rey de Aragón Don Jaime I, el Conquistador, i dos anys més tard, una edició bilingüe de la Crònica de Pere el Cerimoniós. Mostrà una clara voluntat de recuperació del passat històric català, centrant-se inicialment en l’Edat Mitjana i la història de la Corona d’Aragó. El 1860 acabà el cicle de les cròniques amb la publicació d’una edició bilingüe de la Crònica de Ramon Muntaner.
El seu esforç divulgador fou notable. El 1854 publicà al Diario de Barcelona la important sèrie d’articles de divulgació històrica titulada Estudios históricos, que incloïa “La historia nacional en España. Sistemas de los historiadores generales”, “Crónicas lemosinas”, “Amor de los reyes a Cataluña”, “La Corona de Aragón”, “El feudalismo en Cataluña” i “Restablecimiento de los Juegos Florales”, tots escrits l’any 1854, i “Catalanismo no es provincialismo” (1855), entre d’altres.
Destaca també la contribució de Bofarull en la recuperació de la llengua catalana, que esdevingué peça nodal d’un programa de reviscolament nacional encara molt difús. De fet, tingué cura de l’antologia Los trobadors nous. Col·lecció de poesias catalanas escullidas de autors contemporàneos (1858), autor de l’opuscle La lengua catalana considerada históricamente (1858), i un dels impulsors de la restauració dels Jocs Florals, dels quals en fou secretari (1859 i 1883), president (1865) i mantenidor (1876 i 1884); hi obtingué nombrosos premis.
Amb la finalitat d’impulsar la narrativa catalana escriví, amb el pseudònim de Fr. Anastasio Timora, La mancha del siglo, o Las víctimas religiosas (1850), novel·la contra la crema de convents del 1835, de la qual s’ha conservat, a més, una versió inacabada en forma de poema èpic, i, signant com El barón de Monterols, la novel·la satírica El maná, o Los seguros de vida (memorias de un estafado) (1880). El 1862 edità, en diversos lliuraments, L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), primera novel·la romàntica en català que integrà reivindicació lingüística i recuperació i revisió del passat històric, en concret del compromís de Casp, definit com a intriga política i punt d’arrencada de la pèrdua de pes de la Corona d’Aragó. Escriví també altres proses, entre les quals cal esmentar Calendari moral, històric i religiós del menestral català (1857), amb el pseudònim d’Un menestral honrat de Barcelona, llegendes, Costums que es perden i records que fugen (Reus de 1820 a 1840) (1880), riques en observacions personals, i una proposta de narració verniana.
Defensor, entre altres opcions ortogràfiques, del plural en -as, participà en diversos projectes regularitzadors i s’ocupà de qüestions lingüístiques, a Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (1864) i en la Gramática de la lengua catalana (1867), escrita amb Adolf Blanch i Cortada, entre altres estudis. Romàntic historicista i efusiu, fou un decidit impulsor de la recuperació del passat, del conreu del català en diversos gèneres i de l’estudi de la llengua.
Edità, amb notes i traducció castellana, les cròniques de Jaume I (Historia del rey de Aragón don Jaime I el Conquistador, 1848), Pere el Cerimoniós (Crónica del rey de Aragón, Pedro IV el Ceremonioso, 1850) i Muntaner (Crónica catalana de Ramón Muntaner, 1860). També traduí Los siete pecados capitales (1847-51), de Sue.
La seva forta personalitat, el respecte pel document i la voluntat de rigor portaren Bofarull a polemitzar constantment. Responent en part al treball (Historia de Cataluña, 1863) de Víctor Balaguer, que considerà massa literari, poc documentat i incomplet, entre el 1876 i el 1878 publicà els nou volums de la seva monumental Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, de la qual ja havia donat notícia regular en les sessions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’obra tracta de la història de Catalunya des de l’època romana fins a la guerra del Francès. Posteriorment publicà en dos volums la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), continuació de la primera, i deixà inacabada i inèdita la tercera peça del conjunt, la dedicada a la primera guerra Carlina, titulada Historia de la guerra civil de los Siete Años en Cataluña [1833-1840], durant molt de temps perduda i recuperada darrerament per l’Associació d’Estudis Reusencs, que l’ha editada en dos volums, més un volum d’índex onomàstic (1999-2000).
El seu estil, no sempre fàcil, dificultà la lectura de la seva obra a un públic ampli. A cavall entre el criticisme del set-cents –del qual ha estat considerat un hereu anacrònic per Ramon Grau–, i el romanticisme tardà de l’època en què visqué, Bofarull es mogué entre la passió pel passat i la reconstrucció historiogràfica documentada. Trencà amb la imatge amable i conciliadora d’alguns episodis de la història de Catalunya per a iniciar una revisió en clau nacional que entroncà amb la historiografia clarament catalanista.
Entre la seva bibliografia també destaquen les obres següents: El príncipe de Gerona. Justificación histórica (1860), Necrología de D. José Antonio Llobet y Vall-llosera (1863), Cuestión de archivos, o sea polémica sobre la mayor o menor propiedad del título que, respectivamente, llevan los dos generales e históricos de Barcelona y Valencia (1864, polèmica amb Miguel Velasco), Estudios del sistema gramatical y Crestomatía de la lengua catalana (1864), La confederación catalano-aragonesa (1872), Costums que’s perden i recorts que fugen. Reus de 1826 a 1840 (1880), , Pasado, presente y porvenir de Barcelona (1881), Ramon Muntaner, guerrero y cronista (1883), Olivares, Tortosa y Cataluña (1884) i Gramática de la lengua catalana (1867, en col·laboració amb A. Blanch).
Bibliografia
- Almirall Céspedes, M. (1993): “Les idees sociolingüístiques d’Antoni de Bofarull”, dins Miscel·lània Joan Fuster. Barcelona, PAM, vol. VII, p. 185-197.
- Anguera, P. (1999): “La història de la primera guerra carlina d’Antoni de Bofarull”, dins Bofarull, A. de: Historia de la guerra civil de los siete años (1833-1840). Reus, Associació d’Estudis Reusencs, p. 9-22.
- Anguera, P. (2006): “Introducció”, dins Bofarull, A. de: La mancha del siglo. Reus, Pragma, p. 9-28.
- Diversos autors (1996): Sis estudis sobre Antoni de Bofarull. Reus, Centre de Lectura.
- Ginebra i Serrabou, J. (1988): Antoni de Bofarull i la Renaixença. Reus, Associació d’Estudis Reusencs.
- Ginebra i Serrabou, J. (2006): “Sobre el lèxic de l’obra teatral d’Àngel Guimerà”, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 53. Barcelona, PAM.
- Grau i Fernández, R. (2002): “El pensament històric de la dinastia Bofarull”. Barcelona. Quaderns d’Història, 6, p. 121-138.
- Vall i Solaz, F.X. (1996): Antoni de Bofarull: Poemes. Estudi i edició. Reus, Associació d’Estudis Reusencs.