Fou canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general de la diòcesi d’Elna. El 1789 fou diputat del clergat als estats generals. Oposat a la Constitució Civil del Clergat, s’exilià, i s’establí a Barcelona (1792), on féu d’intermediari entre el bisbe d’Elna, exiliat a Itàlia, i els sacerdots rossellonesos emigrats com ell. Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló. El nou bisbe, A.F.de Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna.