Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T.V.Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sant Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura (1768). És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme. En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupular, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. També féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Bertran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del temple i el retaule de la Saïdia —tot a València—, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’en Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.