El 1970 obtingué el títol d’arquitecte per l’Escola Tècnica Superior de Barcelona. Fou cap del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona (1981-2008), organisme des del qual impulsà i dirigí nombroses actuacions de restauració monumental. Sobre la base del restauro crítico, González renovà en l’àmbit espanyol la teoria de les intervencions en patrimoni cultural enunciant la restauració objectiva com un mètode de restauració monumental basat fonamentalment en un coneixement específic de l’objecte arquitectònic des d’una perspectiva multidisciplinari, i que anomenà mètode SCCM en honor de l’antic nom del servei que dirigí (1999). Mostres d’aquesta aproximació a la restauració a mig camí entre el projecte i el pur manteniment, són les intervencions a les esglésies de Sant Vicenç de Malla (1983-84), Sant Quirze de Muntanyola (1984-92), Sant Quirze de Pedret (1989-95) i Sant Jaume Sesoliveres, a Igualada (1994-95). És característica dels seus projectes la restitució analògica de formes i volums mitjançant materials i tècniques constructives moderns. També dirigí les actuacions al palau Güell i a la cripta de la Colònia Güell (1999-2005), i especialment polèmica resultà la intervenció a la colònia, on depurà l’obra dels afegits posteriors a Gaudí tot projectant un nou tancament de l’edifici que hom considerà impropi. La intervenció al pavelló de la Mercè de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau rebé el premi Fad de Restauració l’any 1980. L’any 1992 cofundà l’Acadèmia del Partal, una associació de professionals de la restauració monumental. L’SPAL fou guardonat el 1998 amb el Premi Nacional de Restauració i Conservació de Béns Culturals corresponent, i el 2011 l’arquitecte fou distingit pel Ministeri de Cultura amb l’Encomienda de l’Orde del mérit civil.