Doctor en filosofia i lletres. Format com a historiador de l’art sota el mestratge del marquès de Lozoya. Fou un jove esquerrà i blasquista ple d’inquietuds. El 1929 fundà els Estudis Històrics Valencians, amb dues seccions, la “Col·lecció Beuter”, d’estudis històrics, i la “Col·lecció Orellana”, d'estudis d’art i arqueologia. La primera publicació dins la col·lecció Beuter fou la seva obra Dietario del platero Suárez (1930), prologat pel marquès de Lozoya i dedicat a Francesc Almarche. El 1930 entrà a la directiva d’Acció Cultural Valenciana i, posteriorment, esdevingué vicepresident de l’Assemblea de l’Associació de Mestres Valencians. El 1930 guanyà una beca del Centro de Estudios Históricos de Madrid, per a estudiar els escultors valencians a la cort al segle XVIII. La seva estada madrilenya li permeté d’entrar en contacte amb personatges que influïren molt en la seva carrera, com Elies Tormo i Monzó o Ramón Menéndez Pidal.
Fins i tot en plena guerra, en l’efervescent ambient cultural de la València convertida en capital de la República, guanyà un premi de l’Ateneu Popular Valencià per les seves Històries del País Valencià (1937-38), obra escrita en català, i en la qual reclamava la necessitat de l’existència d’una entitat política valenciana. En forma de petits contes alliçonadors repassava des dels caçadors del paleolític fins a la Renaixença, identificant sempre el mal amb els veïns castellans, que tant prenien la forma d’invasors celtibers que irrompien des de la Meseta contra el poble iber alçat en armes —en clara metàfora de la defensa del poble valencià contra les tropes de Franco—, com de malfactors comandats pel Cid, que maltractaven i venien com a esclaus els musulmans, vistos per primera vegada com a valencians. Magnificava en canvi la figura de Jaume I i l’atorgament d’uns furs propis per al País Valencià. Un cop acabada la guerra, vivint a Barcelona, canvià radicalment, i les influències dels seus amics, i especialment del seu mentor, el marquès de Lozoya, li estalviaren les depuracions de la postguerra.
A l’ombra de Lozoya, feu un modest currículum acadèmic a la Universitat de València, primer en l’etapa republicana, quan substituí el marquès en la càtedra d’història de l’art, el qual la deixà en excedència en guanyar una acta de diputat per la CEDA (1935), i, més tard, quan s’encarregà d’un curs d’història d’Espanya (1954-58). Finalment, però, abandonà l’entorn universitari i es dedicà a l’ensenyament mitjà en un institut.
La seva integració en el petit i limitat món cultural valencià del franquisme fou cada vegada més completa i mostrà la seva fidelitat al règim dedicant els seus esforços a escriure La España de los Reyes Católicos i El Imperio Español (1954).
Els seus estudis arraconaren completament el romanticisme republicà i s'especialitzà en la història de l’art valencià, esperonat pel suport de la recent creada Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, que publicà bona part de les seves obres.
També s’interessà per l’edició de manuals i de compendis pedagògics, com el Compendio histórico del Arte Universal (1944), que serví com a manual universitari a València durant alguns decennis, o la insòlita Historiografía del Arte Valenciano (1956), primera i aïllada reflexió sobre la història d’aquesta disciplina a València.
L’escultura del segle XVIII fou la seva gran especialitat. Publicà el Diccionario biográfico de escultores valencianos del siglo XVIII (1933, en col·laboració amb Francesc Morote i Chapa), La escultura barroca en Valencia (1944), en col·laboració amb Francesc Morote i Chapa; Leonardo Julio Capuz. Escultor valenciano del siglo XVIII (1953); Primeres notícies de l’escultor valencià del segle XVIII Pere Joan Guisart (1966); Escultores valencianos del siglo XVIII en Madrid —obra que complementava l'anterior diccionari—, producte final de la seva jovenívola estada en aquesta ciutat que no veié la llum fins al 1968; i José Esteve Bonet. Imaginero valenciano del siglo XVIII (1971). Al mateix temps feia profitoses incursions en altres temes artístics com Juan de Juanes (1943), Iconografía de Alfonso el Magnánimo (1955) i El Gremio de Plateros. Ensayo sobre una historia de la platería valenciana (1956).
També escriví els assajos El Siglo de Oro (1951), Història de Lo Rat Penat (1959), València i els valencians (1967), entre d'altres. Col·laborador assidu de la premsa valenciana i en revistes com Valencia Atracción. Fou també autor de biografies com San Vicente Ferrer (1953) i Juan Luis Vives (1977) i de la conferència La llengua materna (1957). Com a novel·lista publicà Juan Lorenzo (1953), premi València de literatura 1952, i Delers de jovença (Tragèdies fernandines), premi Joan Senent 1961.
Fou nomenat membre de número del Centre de Cultura Valenciana (1960) i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1974) i publicà prolíficament en la seva revista Archivo de Arte Valenciano.
A la seva mort (1983), Felip Mateu i Llopis li dedicà una necrològica en Archivo de Arte Valenciano, en què apareix també una foto de la seva etapa de maduresa. Un autògraf seu i la seva signatura s’inclouen en l’exemplar d’Històries del País Valencià de la biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.