Vida i obra
Especialista en història social i cultural de la Il·lustració espanyola i, particularment, del pensament i l’obra de Gregori Maians i Siscar.
Cursà estudis d’ensenyança mitjana al Seminari Metropolità de València (1944-56) i universitaris a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma (1961-66) sota el magisteri dels professors Batllori, Ricardo García Villoslada i Kempf, i obtingué, en finalitzar la carrera, la Medalla d’Or d’aquesta universitat. L’any 1966 defensà la seva tesi doctoral en història de l’Església, titulada Ilustración y reforma de la Iglesia. Pensamiento regalista de D. Gregorio Mayans Siscar, treball dirigit per García Villoslada i guardonat amb el Premio Nacional Menéndez Pelayo d’investigacions històriques (1968).
Ingressà al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València durant el curs 1966-67, on fou deixeble de Joan Reglà. L’any 1970 conclogué la seva segona tesi doctoral en història, dirigida pel professor Emili Giralt, titulada Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. S’incorporà al Departament d’Història Moderna d’aquesta darrera universitat durant el curs 1972-73. Ocupà diferents càrrecs docents i acadèmics: professor adjunt d’història moderna a la Universitat de València (1975), professor agregat d’història moderna (1979) i després catedràtic del mateix departament (1982) a la Universitat d’Alacant, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de l’esmentada universitat (1979-86) i catedràtic d’història moderna de la Universitat de València, des del 1986.
Participà en diferents congressos nacionals i internacionals, i organitzà dos congressos internacionals sobre l’època i l’obra de Maians (València-Oliva, 1981 i 1999). Dirigí també diverses tesis doctorals sobre cultura, espiritualitat i universitats dels segles XVI, XVII i XVIII.
Els seus estudis i investigacions representaren un notable revulsiu en el panorama historiogràfic espanyol del final de la dècada de 1960, dominat aleshores per una visió unitària, centralista i feijooniana de la Il·lustració espanyola. Demostrà la puixança cultural i l’aperturisme europeista de la perifèria espanyola, especialment de la corona catalanoaragonesa, durant les darreres dècades del segle XVII. L’afany renovador dels anomenats novatores, origen del moviment il·lustrat espanyol, no derivava, doncs, de la política cultural afavorida per la nova dinastia, sinó que tenia un origen anterior: en el camp de les ciències, calia buscar les seves arrels en el racionalisme, el sensisme i el newtonianisme, i en el de les lletres, en la tradició humanista i crítica hispanoeuropea. Paradigma i compendi d’aquest altre corrent de la Il·lustració espanyola fou Gregori Maians, intel·lectual amb prou feines reconegut fins al triomf dels manteístas amb Carles III, l’obra del qual es caracteritzà per una erudició exigent, per la defensa del criticisme, de la filosofia eclèctica, de la renovació científica i de la reforma universitària, per un regalisme jurisdiccionalista, un episcopalisme rigorós i una espiritualitat i religiositat de tall erasmista. Maians mantingué una portentosa correspondència amb il·lustrats de tot Europa, donà a conèixer a l’estranger els millors autors espanyols i orientà la formació de nombrosos intel·lectuals de la generació següent: Blasco, Cabanilles, Cerdà i Rico, Climent, Magí, Muñoz, Pérez i Baier, Tormo, etc.
A més de les dues tesis doctorals i les obres El mundo intelectual de Mayans (1978) i Maians y la España de la Ilustración (1990), és autor d’una gran quantitat d’estudis, articles, ponències i col·laboracions en diferents publicacions col·lectives nacionals i internacionals —en què també abordà la cultura i l’espiritualitat dels segles XVI i XVII, i també l’obra d’altres il·lustrats valencians—, s’ocupà de l’edició de les obres completes en castellà de Gregori Maians (1983-86, 5 vol.), publicà diversos treballs inèdits d’aquest erudit i n’edità la correspondència amb Manuel Martí, F. Pérez i Baier, Andrés M. Burriel (1972), Aranda-Roda, Manuel Martínez Pingarrón (1987-89, 3 vol.), els llibrers, els alts càrrecs de l’administració borbònica (3 vol.) i els il·lustrats andalusos. Encara sobre Maians, en publicà la Vida de Cervantes (1972) i la Gregorii Maiansii vita, de J.C. Strodtmann (1974).
També cal esmentar entre la seva bibliografia: Despotismo e Ilustración en España (1976), Influjo europeo y herencia hispánica (1987), Correspondencia de los ilustrados andaluces (1992), La Ilustración (1993) i La Ilustración española (1998), que constitueixen destacades obres de síntesi, i la més àmplia i actualitzada biografia de Maians escrita fins avui, publicada sota el títol de Don Gregorio Mayans y Siscar, entre la erudición y la política (1999).
Fou guardonat amb diversos premis, entre els quals la Distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural (1999). Fou membre de la Real Academia de la Historia i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com de diverses institucions culturals.
Bibliografia
- Pérez García, P.: “Tres décadas de estudios mayansianos”, Arxiu de Textos Catalans, 15, Barcelona 1996, p. 515-551.