Antoni Miró i Bravo

(Alcoi, 1 de setembre de 1944)

Pintor i escultor.

El 1965 feu la seva primera exposició individual, Fou impulsor i creador dels grups Alcoiart (1965-72) i Denunzia (1972). Iniciat en l’expressionisme, que conreà fins l’any 1967, i al qual pertanyen les obres Crit, dejuni forgos, Les tres gràcies i El boig, travessà una època abstracta que culminà en una altra, connexa amb la problemàtica de l’home i l’entorn que el condiciona. Els relleus visuals (1968) correspon a aquest període d’investigació. El mateix any realitzà Vietnam 68, obra molt allunyada de l’anterior. Fou en aquesta etapa que començà de realitzar les seves escultures, metàl·liques sobretot. El 1972 feu metal·lografies sobre la situació dels negres als EUA (L’espera, Vencerem, Lluita d’infants), amb un llenguatge directe i un colorit viu. Rebé també, com tot el moviment aplegat a Crònica de la Realitat, les influències del llenguatge i la visió del pop-art: Gioconda (1973), Recerca de la pau (1975), la carpeta Antoni Miró, One dollar (1975). Les darreres sèries de la seva obra són: Pinteu Pintura (1980-90), Vivace (1991-2001), Suite Eròtica (1996-97), Sense títol (2001-12) i Sense sèrie (des del 2013), entre d’altres.

Cal remarcar en la seva obra les escultures públiques, especialment 25 d’abril 1707, memorial del tricentenari de la batalla d’Almansa a Gandia, objecte d’un llarg litigi amb l’ajuntament de la ciutat per la decisió de retirar l’escultura, i l’escultura en homenatge a Ovidi Montllor a Alcoi. L’any 2018 s’inaugurà amb una retrospectiva de la seva obra (des del 2012) un nou espai d’art a la ciutat de València, la Base de la Marina, als antics molls del port. Des del 2012 té exposició permanent de la seva obra al Palau d’Otos (Vall d’Albaida). L’any 2023 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.