Antoni Pladevall i Font

(Taradell, Osona, 1934)

Antoni Pladevall i Font

© Fototeca.cat

Historiador i medievalista.

Vida i obra

Després dels estudis eclesiàstics a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1957. Realitzà els seus estudis superiors a la Universitat Catòlica de Lovaina, d’on obtingué la llicenciatura en història i també el mestratge en història eclesiàstica. Exercí la seva tasca sacerdotal comuna al bisbat de Vic. Es formà al costat de mossèn Eduard Junyent, amb qui cooperà durant anys en el Museu Episcopal i en l’Arxiu Diocesà. Col·laborà breument amb mossèn Antoni Griera. Fou redactor del catàleg monumental del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments Històrics de la Diputació de Barcelona, del qual esdevingué funcionari el 1978. També exercí de professor del Col·legi de Sant Miquel dels Sants, del Seminari Diocesà i de la Facultat de Teologia de Barcelona (1968-78). El 1978, a la mort del doctor Eduard Junyent, centrà la seva ocupació principal a Barcelona sense abandonar la investigació bàsica osonenca. El 1979 fou nomenat arxiver municipal de la ciutat de Vic, i ocupà la plaça vacant de mossèn Junyent. Treballà al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1981-99) fins que es jubilà i el 1984 fou nomenat director general del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat (1984-86).

Autor d’una quantitat extraordinària d’investigacions centrades en l’edat mitjana, ha estat pioner en la investigació, documentalista i brillant paleògraf. Des de la primerenca investigació sobre la disminució del poblament a mitjan segle XIV fins al treball sobre el cens del 1626 i les anotacions precises sobre l’estat de la fabricació de la llana en l’època moderna, obrí nous camins de recerca que han estat continuats per altres historiadors. Fora de la dinàmica clàssica de la història erudita, la seva aportació combina la coneixença popular amb les dades i els comentaris necessaris per a la comprensió total dels fenòmens històrics.

Ha publicat més de 200 treballs. D’entre les monografies de caràcter local que ha realitzat i que han influït posteriorment destaquen: El castell de Centelles. Guia històrico-descriptiva (1958 i 1976); Els monestirs catalans (1968); La Vall de Torelló (1979), amb R. Vinyeta; El monestir romànic de Sant Llorenç del Munt (1980), amb Jan A. Adell; Cims, Valls i Santuaris catalans (1983); Centelles. Aproximació a la seva història (1987); Tona. Mil cent anys d’història (1990); La Mare de Déu de Bellmunt. Història d’un vell santuari marià (1992); Taradell. Passat i present d’un terme i vila d’Osona. I. Dels orígens a finals del segle XVIII (1995); Santa Eugènia de Berga. Història i vida d’un vell poble osonenc (1997); Castell Terçol. 898-1998 (1998); Mont Rodon. Passat i present d’un gran llinatge i d’un casal osonenc (2001); Sant Pere de Casserres o la presència de Cluny a Catalunya (2004); Història del monestir de Sant Pere de Casserres (2008), i La Canònica de Santa Maria de Manlleu (2008). A més, les monografies sobre Balenyà (1991), Castellterçol (1991), el Brull (1998) i Seva (2000), i sobre els santuaris del Far (1980), de Santa Maria de la Gleva (1988) i de la Mare de Déu de Cabrera (1993). També ha publicat Això és Catalunya. Guia del patrimoni arquitectònic català (1987).

En el camp de la monografia històrica destaquen: Els orígens de la família Montcada (1969)​​​​​​​; Sibil·la de Saga (1973); La comtessa Ermessenda (1975); Guillem de Mont-rodon. Mestre del Temple i tutor de Jaume I (1976 i 1993); Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Segons el diari de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol i altres testimonis d’Osona (1986), amb A. Simon; El general Josep Moragues. Heroi i màrtir de Catalunya (1988); Història de l’Església a Catalunya (1989); Francesc Macià i Ambert, “Bac de Roda”, heroi de la Guerra de Successió (1996), i Silvestre II (Gerbert d’Orlhac) (1998).

Ha estat també col·laborador d’obres col·lectives com: Gran enciclopèdia catalana (1969-80); Els castells catalans (1969-76); assessor general de la Gran geografia comarcal de Catalunya (1981-84) i Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (1998-2000). Mereixen un relleu especial, pel treball i l’extensió, les obres Catalunya romànica (1990-98) i L’art gòtic a Catalunya (2002-09), les quals dirigí, i Monografies del Montseny (dirigí diversos números). Feu també el resum de la història de l’Església a Catalunya per al catàleg de Germinabit i el de la diòcesi de Vic per a la mateixa exposició. Col·laborà també sobre temes catalans en el Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastiques.

És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1988), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1994) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1998). Rebé la Creu de Sant Jordi (1994) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Lectures

  1. Bigordà, J.; Manent, A.; Bofill, R.: Església i País. Tres testimonis, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995.
  2. Cara, C. (coord.): Homenatge a Antoni Pladevall i Font. La història arrelada al territori, Vic 2000.