Vida i obra
Feu estudis d’humanitats, matemàtiques, física, botànica i es llicencià en medicina, a Barcelona. Fou director del Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Milità en el partit progressista i, arran de les seves idees, fou objecte de persecucions.
Influït per Lamennais i pel saint-simonisme divulgat per Josep Andreu i Fontcuberta, difongué un ideari humanitari i cosmopolita en poemes i en articles com “Palabras de fraternidad” (1837), publicats a El Vapor i El Propagador de la Libertad. Publicà el poema en prosa Los descendientes de Laomedonte y la ruina de Tarquino (1834) i diversos reculls de poemes, influïts alguna vegada per Cabanyes, Arolas (a qui dedicà un estudi, el 1842) i el neotrobadorisme, i sovint destinats als interessos immediats de la política progressista (Poesías, 1835; Mis flores, 1837; Mi deportación. Trobas marítimas y americanas, 1839; Poesías patrióticas y de circunstancias, 1841; La campana del rey Vamba, 1842, i El romancero del conde-duque, o La nueva regencia, 1842).
Formà part de la Societat Filodramàtica i estrenà algunes obres de teatre, sovint d’intencionalitat política, com ara la comèdia Quiero hacerme bullanguero (1841) i els drames històrics Don Sancho el Independiente i Guillermo Tell, o La independencia de la Suiza (1835), inspirat en un poema de Florián; aquest últim i Cristóbal Colón, o Las glorias españolas (1840) són precedits de pròlegs rellevants per a la comprensió del romanticisme i de la necessitat de la dramatúrgia. És, però, a Emancipación literaria. Didáctica (1837), escrita durant un primer exili, el 1836, on fa una defensa sistemàtica del romanticisme com a escola literària moderna i és pioner en la proposta d’autors coetanis com a models a seguir.
Fou redactor, amb Pere Mata, d’El Constitucional, en una primera etapa del 1837, que s’estroncà per la deportació a Cuba (1837-38), i es reprengué entre el 1839 i el 1843, juntament amb el suplement satíric El Sapo y el Mico (en què abunden els poemes catalans, no signats).
Establert a Madrid, col·laborà en les edicions i publicacions periòdiques, sobretot a El Dómine Lucas (1844-46, de Vencelau Ayguals d’Izco), La Cotorra (1846), El Museo Universal (1857-69) i a La Risa, en què, amb “Carta de Manela la Xinxa a Tòfol el Xuflero” i en diàleg amb Josep M. Bonilla, practicà la poesia d’entreteniment en llengua catalana. Fou redactor a El Espectador i La Península. A Madrid, estrenà també alguna obra teatral, recopilà poemes (Poesías escogidas, 1846), i publicà, entre altres obres, la sàtira Los políticos en camisa (1845, amb José Martínez Villergas) i la novel·la El quemadero de la cruz (1869, sobre la inquisició). Dirigí El Látigo i col·laborà en premsa política (el 1852 dirigí La Actualidad a Barcelona, on col·laborà el seu germà Josep), fou diputat a corts durant el Bienni Progressista (1854-56) i publicà La revolución de julio en Madrid (1854), La autonomía de los partidos o explicación del alzamiento de julio... (1856), valuoses descripcions sobre aquells esdeveniments, i La municipalidad de Madrid y el gobierno de Versalles (1871).
Fou director de la Biblioteca Nacional de Madrid. Traduí obres de Tasso, Hugo, Lamartine i Verne. Publicà una de les primeres versions en castellà dels fets de la Comuna francesa, La municipalidad de París y el gobierno de Versalles (1871).
Bibliografia
- Gibert, M.M. (2007): “La responsabilitat cívica del dramaturg en el segle XIX: els models d’Antoni Ribot i Fontserè i de Joan Mañé i Flaquer”, dins Panyella, R. (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 211-219.
- Salarich i Torrents, M. dels S. (1961): “Antoni Ribot i Fontserè (1813-1871)”. Ausa, 35, p. 26-29.