Fill del daurador Salvador Viladomat i de la seva muller, Francesca Manald, que, vídua des del 1687, el posà d’aprenent del pintor col·legiat a Barcelona Joan Baptista Perramon. Cap al 1711 fou col·laborador de l’italià Ferdinando Galli Bibiena, l’artista més destacat de la cort del rei arxiduc Carles III a Barcelona, en la decoració de la desapareguda església de Sant Miquel. Sens dubte fou aquesta una circumstància molt positiva per a la seva formació, com es demostrà en la creixent producció dels anys següents. Com a conseqüència de la seva oposició a l’esperit gremial i menestral que caracteritzava el Col·legi de Pintors de Barcelona, hi mantingué amb èxit alguns plets en contra (1723 i 1739), que contribuïren a augmentar el seu prestigi i a consolidar el seu taller, pel qual passaren molts artistes, pintors o simplement menestrals destacats en els bells oficis.
Una bona part de la seva abundant producció s’ha perdut, però encara en roman prou per a poder-lo estudiar i situar degudament. És fonamental el conjunt conservat al Museu d’Art de Catalunya, que recull, a més de nombrosos dibuixos d’excel·lent qualitat, els quatre quadres de Les estacions, algunes natures mortes i altres de tema religiós, com la sèrie de vint quadres dedicats a Sant Francesc d’Assís
Pintura dels Dolors de la Mare de Déu, d’Antoni Viladomat i Manald, a l’església de Santa Maria de Mataró
© Fototeca.cat
Fou, sens dubte, un bon pintor, el més destacat de la Catalunya del seu temps, que, pel seu ambient, estret i pobre, no pogué oferir-li ni una bona formació ni les possibilitats d’estudi i de treball que haurien permès un adequat desenvolupament de les seves excellents condicions naturals.
El seu fill Josep Viladomat i Esmandia (Barcelona 1722 — 1786), també pintor, fou un continuador discret de la seva obra en la sèrie de quadres —no conservats— de la vida de Sant Tomàs d’Aquino per a la capella del seminari de Barcelona. És interessant l’inventari conservat dels seus béns pels nombrosos quadres, potser del seu pare, que hi figuren.