Antonio Canova

(Possagno, Vèneto, 1 de novembre de 1757 — Venècia, 13 d’octubre de 1822)

Venus Vincitrice (1805-07) o Paulina Bonaparte (Galleria Borghese, Roma)

© Corel Professional Photos

Escultor italià, un dels màxims representants de la plàstica neoclàssica.

Deixeble de Giuseppe Bernardi, dit Torretti , la producció de la seva primera etapa, a Venècia, és dins la tradició italiana setcentista: Eurídice i Orfeu (1773), Dèdal i Ícar (1778), ambdues al Museo Correr, Venècia. El 1779, després d’un viatge a Nàpols, Herculà, Pompeia i Roma, i influït per J.J. Winckelmann, inicià el seu període de maduresa, dins el neoclassicisme. S'establí a Roma (1781), on féu obres com Teseu i el Minotaure (1782, col·lecció de Lord Londonderry, Londres), els mausoleus dels papes Climent XIV (1783-87, Sants Apòstols) i Climent XIII (1787-92, Sant Pere), Amor i Psique (~ 1792, Musée du Louvre), i on exercí el mestratge sobre artistes de diversos països, entre els quals el català Damià Campeny, amb qui l’uní una bona amistat. Durant la invasió francesa se n'anà a Viena, on realitzà el mausoleu de Maria Cristina (1798, Augustinerkirche). Tornà a Roma, on esculpí Perseu (1801) i Els lluitadors (1802), ambdós al Museo Vaticano. Napoleó el cridà a París (1802), on féu nombrosos retrats i obres, entre les quals les dues escultures colossals de Napoleó com a heroi clàssic, nu, una en bronze (Palau Brera, Milà) i l’altra en marbre (Apsley House, Londres), i la famosa escultura de Paulina Bonaparte com a Venus Vincitrice (1805-07, Galleria Borghese, Roma). El 1805 realitzà la Venus itàlica (Galleria Pitti, Florència). El 1816, en un viatge a Londres com a cap de la comissió creada pel papa per tal de recuperar les obres d’art espoliades pels francesos, estudià els frisos i frontons del Partenó, fet que influí en la seva obra posterior: Teseu i el Centaure (1819, Kunsthistorisches Museum, Viena), estàtua eqüestre de Carles III (1820) a Nàpols, etc. Canova realitzà també algunes pintures ( Autoretrat, Galleria degli Uffizi, Florència), i el projecte de l’església de Possagno (1819), on es conserva actualment un important conjunt dels seus guixos i dibuixos.