Antonio Cánovas del Castillo

(Màlaga, 8 de febrer de 1828 — balneari de Santa Águeda, Guipúscoa, 1897)

Polític i escriptor.

Fill d’un mestre d’escola. Treballà com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre d’aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament director general d’administració local i sotssecretari de governació en el ministeri O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d’ultramar en l’últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una política d’atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb excepció de l’extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i de Pi i Margall. L’obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876, reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i disposicions conservadores (reimplantació de l’obligatorietat del matrimoni canònic, reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l’ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta, recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política d’aïllament coincident amb una política d’intransigència respecte a les colònies, que tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i històrics, especialment sobre la casa d’Àustria i la decadència del s XVII ( Estudios literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria , 1869; Problemas contemporáneos, 1884-90). Fou director de l’Academia de la Historia de Madrid i president de l’Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).