Fill d’un modest funcionari, estudià a Guilarça, a Càller i a Torí, on establí contactes amb els socialistes i, sota la influència de Labriola, consolidà les seves idees, en polèmica amb el pensament de Benedetto Croce. Col·laborà assíduament a “Il Grido del Popolo” i a “Avanti”; dedicat ja al periodisme polític, fundà amb Togliatti i Tasca la revista “L’Ordine Nuovo” (1919), convertida en diari l’any 1921; alhora es convertia en el puntal teòric dels consells de fàbrica. Consumada la ruptura del socialisme a Liorna (1921), Gramsci s’alineà amb la minoria comunista, i juntament amb Bordiga accedí a la direcció del comunisme italià. Resident a Rússia (1922-23), col·laborà amb la Internacional Comunista; després d’una estada a Viena (1923-24), tornà a Itàlia per ocupar el seu escó de diputat en el moment que el feixisme aguditzava la repressió. Detingut (1926), fou condemnat (1928) a vint anys de reclusió. Empresonat prop de Bari (1928-33), fou traslladat a Formia (1933-35) i, molt malalt, fou enviat a una clínica de Roma, on morí. En els seus anys de reclusió elaborà unes notes i uns apunts que foren publicats amb el títol de Quaderni dal carcere i que foren agrupats en els volums Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce (1948), Gli intellettuali e l’organizzazione della cultura (1949), Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo stato moderno (1949), Il Risorgimento (1949), Letteratura e vita nazionale (1950) i Passato e presente (1951). El 1947 foren publicades les seves Lettere dal carcere.