Reeixí a entrar en la camarilla de Ferran VII gràcies a la seva amistat amb l’ambaixador rus Titiščev. Intervingué en la compra dels vaixells russos que havien d’integrar les expedicions de conquesta i pacificació d’Amèrica (1817), però que, inservibles, es podriren a la badia de Cadis. Empresonat a Segòvia, arran de la revolució del 1820, anà a l’exili. Després de la restauració de l’absolutisme (1823) fou nomenat secretari del consell d’estat, amb uns poders gairebé de ministre (hom l’anomenava popularment “Antoni II”). Allunyat de la cort per Zea Bermúdez, fou nomenat ambaixador a Torí (1825). Un cop n'hagué tornat (1827), visqué en la més completa obscuritat.