Actualment, l’antropologia no és solament aquest tractat tradicional, sinó que alguns teòlegs, com Karl Rahner, Edward Schillebeeckx i Johannes Baptist Metz, la consideren com un lloc teològic, una dimensió que determina la mateixa teologia com a tal. Segons aquesta perspectiva, hom no pot dir res sobre Déu, objecte formal de la teologia, sense parlar també de l’home. La primera conseqüència és que la teologia ha de descobrir el lligam estret que hi ha entre el contingut de les afirmacions dogmàtiques i la comprensió pròpia de l’home. La segona, que ha de tenir en compte l’aportació de les ciències humanes per a la seva reflexió. La tercera, la importància de la cristologia en tant que en Crist apareix el que l’home és i ha d’ésser. En l’orientació concreta de la dimensió antropològica de la teologia han influït l’existencialisme, amb la seva valoració de la llibertat, de la història i de la condició humana per damunt de la natura; l’humanisme que neix de la ciència i de la tècnica; el descobriment de les relacions interpersonals; el procés de secularització (Harvey Cox, The Secular City ) pel qual el món és confiat a l’home i amb això l’essència de la realitat del sagrat s’ha de transferir sobre l’home; l’impacte del Tercer Món, on es veu l’home concret, encarnat i en lluita amb la natura i lligat amb mil llaços amb els altres, cosa que dóna un sentit més viu i real de la Comunitat i de la Comunió.
f
Cristianisme