En tant que poden contribuir a aquest objectiu, l’anatomia, la fisiologia, la genètica i la paleontologia humanes constitueixen el fonament de l’antropologia física. En l’antropologia física són sintetitzats els coneixements d’aquestes disciplines per tal de situar l’home dins el sistema dels altres éssers vivents i intentar d’aclarir quin és l’origen de l’home com a ésser natural; quines són, com s’expliquen i quin significat tenen per a l’individu i per a la col·lectivitat les diferències existents entre els grups humans; quins són els factors que determinen aquestes diferències, i quines són les conseqüències pràctiques que per a un millor aprofitament de les característiques biològiques de l’home poden ésser tretes. L’interès pels problemes antropològics ha estat constant des del començament de la història de la cultura. Els clàssics grecs, sobretot Herodot, ja feren descripcions de les característiques físiques d’alguns pobles, i Aristòtil arribà a fer un estudi comparatiu de l’home i els simis. Semblantment, els xinesos, abans de Crist, ja descrivien els principals grups racials. Linné (1707-1778), en el seu sistema dels éssers vivents, situà l’home juntament amb els simis, en el grup dels primats, considerant-lo, per tant, com a un objecte de les ciències naturals. Potser aquest pot ésser estimat com el punt de partença de l’antropologia biològica. La línia iniciada en termes generals per Linné fou desenvolupada específicament per Johann F. Blumenbach, el qual, en el llibre De generis humani varietate nativa (1775), establí els fonaments d’allò que havia d’ésser l’antropologia fins a després del primer quart del segle actual. A llarg d’aquesta fase, marcada pels noms de Paul Broca (1824-80), Anders Retzius (1796-1860), Quatrefages de Breau (1810-92), Francis Galton (1822-1911) (especialment interessant per l’enfocament biomètric i la metodologia estadística que desenvolupà), Giuseppe Sergi (1841-1936) i d’altres, predominaren els estudis biomètrics i descriptius. Amb el desenvolupament de la genètica, fruit de l’orientació causal en l’anàlisi dels fenòmens biològics, l’antropologia superà la seva primera fase, purament descriptiva, i la completà amb la fase interpretativa actual. La part descriptiva de l’antropologia és tractada per l' antropologia fisiològica i per la somatologia . L’antropologia fisiològica analitza les diferències observades en els trets fisiològics de l’home (entre els quals poden ésser inclosos també els bioquímics), i la somatologia les que hi ha en els somàtics o morfològics. Dins la somatologia té un paper especialment destacat l’osteologia, que estudia les característiques morfològiques de l’esquelet humà, i dins l’osteologia cal assenyalar la craniologia, que investiga aquestes característiques específicament en el crani; el fet que les restes existents dels homes no actuals siguin gairebé exclusivament fragments de l’esquelet i molt sovint del crani, confereix una especial importància a l’estudi d’aquestes parts del soma humà. L’anàlisi de la variabilitat de l’home en el temps gairebé només pot ésser feta sobre restes d’ossos. La interpretació de les dades obtingudes per l’antropologia descriptiva és aconseguida gràcies a la genètica i a l’ecologia humanes, les quals analitzen les causes (herència i ambient) de la variabilitat observada. La genètica humana investiga en cada tret la importància relativa que tenen els factors hereditaris i ambientals, i, partint d’aquí, la genètica de poblacions i l’ecologia interpreten el significat que té, en les poblacions humanes, l’existència de la variabilitat en relació amb les circumstàncies actuals i pretèrites. Això permet, per exemple, de plantejar el problema del significat del color de la pell en els pobles negres en relació amb la seva història biològica (herència) i amb les circumstàncies en què viuen o han viscut (ambient). És justament el coneixement causal de les situacions actuals allò que pot permetre de preveure, si més no fins a un cert punt, el curs futur de la biologia dels grups humans. Com a síntesi dels coneixements obtinguts per les disciplines esmentades, sense oblidar els esforços que per tal d’aclarir l’origen biològic de l’home fa la paleontologia humana a partir de les restes fòssils d’homínids i prehomínids, la sistemàtica humana intenta de situar l’home dins el conjunt total dels éssers vius, la qual cosa obliga no solament a descriure i relacionar les diverses varietats existents dins l’espècie humana actual ( Homo sapiens ), cosa que constitueix l’objecte d’estudi de la raciologia, sinó també les formes d’homínids fòssils entre elles i amb l’home actual, tractant així d’interpretar globalment el significat i l’origen que totes aquestes formes tenen.
f
Antropologia