Aquestes comparacions es basen en la constatació que a totes les societats humanes hi ha xarxes de relacions que connecten els individus considerats com a parents. Aquesta constatació no implica, tanmateix, que les genealogies i els fets de la procreació siguin les úniques raons culturalment específiques per considerar una determinada persona com a parent. La conceptualizació cultural de compartir una mateixa substància i transmetre una relació no necessàriament es basa en els fets naturals de la procreació i les relacions per la sang, com sol succeir en el parentiu occidental. Hi ha societats en què les persones es consideren emparentades entre elles si comparteixen la mateixa substància (sang, ossos, semen, etc) o bé si han compartit la mateixa llet. D’altra banda, hi ha societats en què les relacions de parentiu no es consideren un estat sinó un procés, i es basen en el fet de compartir els mateixos aliments, la mateixa terra o la mateixa residència. L’estudi de la lògica cultural subjacent a les relacions de parentiu és un dels focus d’interès més importants de l’antropologia actual.
f
Antropologia