Implícita en diversos tractats teològics clàssics (com els referents a la creació, el pecat, la gràcia i la justificació), apareix com a disciplina autònoma a la segona meitat del segle XX, gràcies a les reflexions de diversos teòlegs alemanys (O.H.Pesch, K.Rahner, W.Pannenberg). Abasta una temàtica molt àmplia, essent-ne els punts cabdals els següents: l’home i la dona són creats a imatge i semblança de Déu, es veuen sotmesos al pecat, però són redimits per Crist i cridats a formar part de l’Església i a entrar en la vida eterna. Manté una relació estreta amb la cristologia, en tant que per a la fe cristiana Jesucrist representa la realització perfecta de l’ideal humà. L’amplitud dels temes i la crisi actual dels humanismes fan difícil la tasca d’aquesta disciplina teològica, la qual té el repte de dialogar constantment amb l’autocomprensió contemporània de l’ésser humà. Els principals pensadors espanyols que l’han conreada són X.Zubiri, J.L.Ruiz de la Peña i J.I.González Faus.
f
Religió
Antropologia