Hi ha noms personals que no són noms comuns amb significat conegut dins la llengua (com Antoni, Gisbert, Reixac ); n'hi ha d’altres que existeixen en la llengua viva (com Casal, Puig, Salvador ); però tots, fins i tot els del primer grup, són originàriament mots corrents i significatius dins l’idioma del qual procedeixen (així, Andreu ve del grec Andreas , que significa ‘valent’; Robert ve del germànic Hrodebert , que vol dir ‘famós’). D’altra banda, els antropònims poden convertir-se en noms comuns, proveïts d’un significat nou (per exemple, anfós i rafel com a noms de peixos, guillem com a nom d’un recipient). L’estudi dels antropònims té un interès especial per al lingüista quan es tracta de mots arcaics (com Astruc, Manent, Pec ) i més encara si el mot antic no apareix documentat fora del nom personal (com és el cas del cognom Codorniu , que demostra que en català preliterari la guatlla tenia un nom d’origen llatí: coturnix ). Hi ha nacions on cada individu té un sol nom; d’altres on el nom individual va seguit d’un altre que indica una circumstància especial; sovint aquests segons noms, que originàriament són individuals, es transmeten com a hereditaris dins una família, i, adquirint un valor legal d’identificació familiar, constitueixen el cognom o llinatge. L’antroponímia és una branca de la lingüística, però el seu estudi interessa també altres ciències: l’etnografia, la sociologia, la història política i cultural, etc.
f
Lingüística i sociolingüística