L’any nou ha estat celebrat en gairebé totes les religions conegudes i amb una solemnitat especial. Malgrat llurs diferències, aquestes celebracions presenten trets comuns, com és l’abolició de l’any que s’acaba o del temps transcorregut, amb tot el que comporta d’advers: mals o desgràcies, pecats, dimonis i genis malignes. La celebració comença a vegades amb la celebració del foc vell (iroquesos) o l’expulsió de l’any vell (al Tibet o a Mèxic) i gairebé sempre amb ritus de penitència i purificació (confessions, banys, ablucions) i diversos tipus d’exorcisme (boc emissari o similar, a Babilònia, Israel o l’Índia; sacrificis al Sol a l’Egipte). Sovint, l’abolició del temps passat dóna lloc a una suspensió de les activitats normals, per exemple, de govern (Babilònia, Tibet), i a orgies (Babilònia, Egipte, iroquesos), en les quals ningú no és considerat responsable, perquè hom creu estar més enllà del temps ordinari i en una mena de caos primitiu. A la Xina, la relació amb el temps passat tenia un caràcter més positiu, amb el culte als avantpassats i el comiat del déu de la llar que puja al cel per informar sobre l’estat dels membres de la família. Igualment és general la celebració ritual de la nova creació o de la renovació còsmica (foc nou del zoroastrisme, dels maies del Yucatán, dels iroquesos o dels celtes; noces o lluites de déus, dels babilonis, egipcis o antics perses; pràctiques màgiques per estimular la fecunditat d’homes, animals o plantes, a la Xina, a Babilònia), acompanyada de ritus de propiciació dels déus (ofrena de primícies agrícoles o, rarament, de víctimes humanes, com a Mèxic). En el cristianisme, l’any nou no té significació litúrgica ni celebració especial. Els primers segles, quan a Roma se celebraven les suturnals, els cristians no solament no hi participaven sinó que celebraven dejunis i misses especials d’expiació.
m
Història
Cronologia