El tripulants d’una astronau entren en l’estat d’apesantor a la fi de la fase propulsada i romanen en aquest estat durant tota la trajectòria orbital fins a l’instant en què actuen de nou els propulsors per maniobrar accelerant o frenant, o en què la nau queda sotmesa al fregament aerodinàmic en retornar a l’atmosfera. L’estat d’apesantor és tolerat durant uns quants mesos per l’home degudament entrenat, a qui produeix alteracions fisiològiques no gaire adverses. A la Terra, els efectes de l’estat d’apesantor poden ésser estudiats, per breus períodes de temps, en dispositius de caiguda lliure o fins uns 25 segons amb avions en vol balístic. Per a l’entrenament de l’habilitat manual dels astronautes sota l’efecte de l’apesantor hom recorre a la simulació operant sota l’aigua. L’estat d’apesantor aconseguit en estacions orbitals s’anomena també de zero-g (gravetat zero o ingravidesa) o, recentment i amb més rigor, ambient de microgravetat i presenta un interès científic i tècnic, entre d’altres, en aplicacions derivades de l’absència de convecció.
f
Astronàutica
Efectes biològics de l’apesantor
©
Absència de pes d’un cos material com a resultat del seu moviment lliure i solament sota la influència combinada de gravetat i inèrcia.