Als primers segles del cristianisme calgué una defensa de la fe contra les objeccions dels no-creients. La tradició apologètica es confirmà a partir de l’edat mitjana (Tomàs d’Aquino, Bossuet, Pascal, etc.), però no fou objecte d’estructuració científica fins que la Il·lustració i la crítica liberal atacaren els fonaments metafísics i històrics del cristianisme. La missió principal de l’apologètica tradicional és de demostrar la credibilitat de la revelació cristiana (teologia fonamental), i per això és basada sovint en notícies externes com els miracles i les profecies. Un nou corrent ha reclamat, sobretot a França, una apologètica integral, que aspira a trobar la disposició i la receptivitat subjectiva de l’home per a la fe (Brunetière, Ollé-Laprune, Laberthonnière, Blondel). Portada a l’extrem, aquesta tendència immanentista menà, en el Modernisme (Tyrrel, Sabatier, Loisy), a la negació de tota revelació externa. Actualment l’apologètica perd el caràcter de defensa i esdevé més aviat una recerca de la raonabilitat de la fe (Dondeyne, Rahner, etc.). Els protestants rebutgen, en general, tota fonamentació de la fe i apliquen a l’apologètica el treball d’exposar l’essència del cristianisme i el sentit dels seus conceptes bàsics.
f
Cristianisme