La progressiva restauració del sentit del laïcat és una de les característiques de l’evolució contemporània de l’Església catòlica. Després de la creació de l'Acció Catòlica, fites d’aquest procés són el Primer Congrés Mundial de l’Apostolat Laic, a Roma, el 1951; el reconeixement per la Santa Seu, el 1953, de la Conferència de les Organitzacions Internacionals Catòliques; la presència, bé que molt limitada, de laics al Concili II del Vaticà, i el decret sobre l’apostolat seglar promulgat pel concili el 1965. Aquest decret, bé que tenyit d’un cert clericalisme, afirma “el dret i el deure dels laics a l’apostolat”, recorda que els laics participen del misteri sacerdotal de Crist, els impulsa a exercir llur missió a l’Església i al món, especialment fent penetrar l’esperit evangèlic en l’ordre temporal.
L’apostolat dels laics, afirma el decret, pot ésser acomplert individualment o per grups aplegats en associacions, i preveu un secretariat de la Santa Seu al servei de l’apostolat laical, institució que Pau VI creà el 1967 amb el nom de Consell dels Laics. El darrer Congrés Mundial per a l’Apostolat dels Laics fou celebrat a Roma el 1967. El nou Codi de Dret Canònic (1983), que continua definint els laics com els que no són clergues, no aporta cap novetat remarcable.