Es distingeix, doncs, de la conducció tipus canal, que és obert, i de la conducció de canonada, formada per unió de tubs prefabricats. Segons com sigui la construcció, l’aqüeducte pot ser: amb desmunt i cobert, seguint la línia del nivell hidroestàtic; amb desmunt i cobert, per sota el nivell hidroestàtic i, per tant, a pressió; túnel seguint la línia del nivell hidroestàtic; túnel per sota el nivell hidroestàtic i, per tant, a pressió. Actualment hom fa els aqüeductes de formigó; generalment, la secció té forma de ferradura amb fons còncau, forma resistent, fàcil de construir i que estalvia material. El tipus túnel a pressió és fet de secció circular per una distribució de les forces al més uniforme possible. El càlcul de les forces originades per la pressió interior, càrrega externa, canvis de direcció, cop d’ariet, etc, és fet com a la canonada.
Les conduccions d’aigua d’abans dels romans eren canals o túnels per a travessar muntanyes o roques, i hom en construí força a Grècia i al món grec en època hel·lenística. També hi poden ésser inclosos els sinnors, o túnels per tal d’arribar a un pou, de les ciutats cananees i jueves. Però foren sobretot els romans, d’ençà del s I aC, els qui desenvoluparen la tècnica dels aqüeductes fent passar la canalització damunt d’arcs, quan calia, per tal de salvar desnivells./> S'han conservat molts aqüeductes romans, sovint usats i reparats en temps posteriors. Entre els més grans cal citar el de Segòvia i el “pont” del Gard, a la rodalia de Nimes. L’aqüeducte romà més important dels Països Catalans és el de Tarragona (anomenat tradicionalment pont de les Ferreres. Un altre aqüeducte urbà, conservat pel nom actual de carrer dels Arcs, duia aigua a Barcelona. Són conservats aqüeductes rurals a Pineda (Maresme), a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), a Xelva (Serrans) i a Altea (Marina Baixa). Una sèrie d’aqüeductes a la part baixa del Túria, especialment en terme de Riba-roja, demostren l’organització del regatge de l’Horta ja en època romana.