Els aquitans eren dividits en un gran nombre de petits grups: a les valls pirinenques hi havia els sibuzates, oscidates, onesii campani, a més dels tarbelli, que s’estenien també per la Chalossa, i els garumni, que ocupaven la Vall d’Aran i part de la conca alta de la Garona; a les planes subpirinenques hi havia els bigerriones, vernani tarusates; a Armanyac, els ausci elusates; a Lomanha, els lactoratenses; al nord del Condomès, els sotiates, i a les Landes, els cocosates, boii vesates. Els autors clàssics encara esmenten altres grups de més petita importància i de difícil identificació. Estrabó, Posidoni i Cèsar feren notar que els aquitans eren més semblants als pobles hispànics del sud-oest dels Pirineus que no pas als gals (celtes), amb els quals limitaven pel nord i per l’est. A les valls pirinenques i comarques subpirinenques eren ramaders d’ovelles, bòvids i cavalls els cavalls aquitans gaudiren de gran fama en l’antiguitat; hi havia una forta transhumància entre els pobles més immediats als peninsulars. A la resta dels territoris aquitans hi havia una economia tancada de tipus agrícola que produïa abundants cereals, en especial blat. La mineria també tingué una gran importància; foren famoses les mines de coure i de ferro de les valls pirinenques i l’abundància d’argent i d’or d’aquestes mateixes valls i de la Chalossa (dels tarbelli). Els aquitans no formaren, abans de la conquesta romana, cap unitat política, però tenien un fort sentit de llur identitat d’origen posada de manifest sobretot en moments de perill. També els fets històrics palesen llur diferenciació amb els celtes; no s’hi solidaritzaren quan tingué lloc el gran aixecament de les Gàl·lies, i, en canvi, intervingueren en les guerres de Sertori i demanaren ajut als càntabres quan Cèsar atacà el país dels aquitans. Durant la primera meitat del primer mil·lenni aC, aquestes terres foren travessades per diversos grups cèltics i germànics, qie deixaren alguns enclavaments, els rastres dels quals es troben en topònims i en testimoniatges culturals. Sembla que l’any 208 aC, en intentar Asdrúbal de socórrer el seu germà Anníbal, que era a Itàlia, travessà els Pirineus per la banda occidental fugint dels romans, i passà per les terres aquitanes, menys hostils als cartaginesos que no les del sud-est de les Gàl·lies. Els aquitans foren aliats de Sertori, i quan el procònsol de la Gàl·lia Narbonesa, Luci Manli, que havia entrat a la península Ibèrica en socors dels romans i fou derrotat a Ilerda pel sertorià Hirtuleu, retornà a la seva província travessant el país dels aquitans, fou atacat i vençut (78 aC). Derrotat Sertori, molts dels seus partidaris trobaren refugi entre els aquitans. Per tal de rematar la conquesta de les Gàl·lies, Juli Cèsar envià el seu lloctinent Publi Crassus (56 aC) contra els sotiates, cosa que provocà la unió de tots els pobles aquitans i llur aliança amb els càntabres, però Crassus vencé i inicià la romanització de l'Aquitània, que fou convertida en província romana a l’època d’August i passà a ésser una important base d’abastament per a l’exèrcit romà en la lluita contra els càntabres i els asturs (27-25 aC). Les fonts geogràfiques i històriques esmenten un bon nombre de ciutats aquitanes; les principals són Aquae Tarbellicae (Dax, al territori dels tarbelli), Lugdunum (Sant Bertran de Comenges, dels covenae), Salardunum (a la Vall d’Aran, terra dels garumni), Onobriva (Luchon dels onesii), Illiberis (Auch, al territori dels ausci) i Cocosa (dels cocosates, situada al camí de Dax a Bordeus).
f
m
Història