Gramàtica i sintaxi
Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d’Aràbia al segle VII, anomenada àrab literari o clàssic, i en la qual fou escrit l’Alcorà. L’expansió de l’islam, l’ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l’estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats. La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què consta l’alifat dóna lloc a una anomenada arrel, la qual expressa una idea. Amb l’addició d’altres consonants, vocals i signes ortogràfics a les tres lletres radicals hom concreta el significat abstracte d’aquella, formant els diferents termes verbals i nominals. El verb té una sola conjugació, una forma simple i diverses de derivades, dos temps: pretèrit (que hom forma addicionant sufixos) i futur (format amb prefixos), participis i noms verbals. El futur té quatre modes: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. La veu passiva es deriva de l’activa, i canvia exclusivament la vocalització. Juntament amb els pronoms, els quals poden presentar-se en forma aïllada o sufixada, assenyala el gènere —masculí i femení— i el nombre —singular, dual i plural—. El nom i l’adjectiu són afectats per quatre accidents: gènere i nombre com en el cas del verb, declinació (nominatiu, genitiu i acusatiu formats amb la vocalització final u- i -a respectivament) i determinació (mitjançant un únic article al- o un complement determinatiu). L’àrab, com totes les llengües semítiques, és molt ric en formes nominals: ultra els noms verbals, els d’estat i els d’acció, cal assenyalar l’existència de noms d’ofici, d’instrument, de lloc, de temps, etc., que hom forma sotmetent a un determinat esquema l’arrel triliteral original. Les partícules (preposicions, conjuncions i interjeccions) són considerades a part pel fet d’ésser invariables i poden formar un mot independent o bé prefixar-se a una paraula. La llengua literària fou estandarditzada acadèmicament als segles IX i X en diverses escoles filològiques que sorgiren a Bàssora, Al-Kūfa i Bagdad. La gramàtica i la sintaxi (la qual, a diferència d’altres llengües germanes, és molt rica) foren definides en un intent de fixar regles per a escriure l’Alcorà, bé que a cada país i únicament per parlar hom conservà un dialecte vulgar. Amb la presa de contacte del món àrab amb la civilització occidental moderna hom arribà a un ús gairebé absolut de mots estrangers per a la formació de neologismes. La reacció contra aquest abús per part dels literats començà a la segona meitat del segle XIX, radicada inicialment a Síria i al Líban. Ibrāhīm al-Yāziǧī (1847-1906) criticà l’idioma en ús en una sèrie d’articles que reuní en l’obra Lugat al-ǧarā’īd (‘La llengua dels periòdics’, 1901), on defensà l’àrab clàssic enfront dels dialectalismes, i proposà un vocabulari (d’unes tres mil paraules) per a tota la premsa àrab. Foren creades també les primeres acadèmies de llengua àrab (Damasc, 1919; el Caire, 1932; Bagdad, 1947), les quals intenten de reduir l’immens lèxic i de fixar definitivament els neologismes(els mots estrangers de forma nominal àrab han estat assimilats directament [bank, pl bunūk; film, pl aflām]; d’altres han actualitzat llur significat primitiu [qiṭam;r, ‘corrua d’animals’, avui és ‘tren']; i per a d’altres de més difícil solució “clàssica” hom se serveix de la desinència -iyya [democràcia: dīmūqrāṭiyya], malgrat que hom no pot dir que els resultats siguin totalment satisfactoris, sobretot en els termes tècnics, els quals sovint donen lloc a discussions filològiques).
Des d’una perspectiva sociolingüística, actualment l’àrab estàndard i les diferents varietats d’àrab col·loquial conviuen en una situació de diglòssia. L’àrab estàndard es limita a les situacions i funcions formals, mentre que les varietats dialectals són emprades en àmbits informals i familiars. En l’actualitat es parla a l’Aràbia Saudita, Algèria, Bahrain, Comores, Djibouti, Egipte, Emirats Àrabs Units, Eritrea, Espanya (ciutat autònoma de Ceuta), Iemen, Iran, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mali, Marroc, Mauritània, Níger, Oman, Palestina, Qatar, Sàhara Occidental, Senegal, Síria, Somàlia, Sudan, Tunísia, Turquia i Xipre. El nombre de parlants d’àrab oscil·la entre 255 milions i 260 milions, segons dades recollides entre els anys 2004 i 2007.
Extensió, dialectes i evolució de l’àrab
La llengua àrab, en forma dialectal (o vulgar), és parlada avui per uns 150 milions de persones que ocupen principalment el territori comprès entre l’Atlàntic i Pèrsia, des de la Mediterrània, al sector meridional del Sàhara, fins a les costes de l’Índic. En aqueixa regió hi ha minories que parlen d’altres llengües (hebreu, berber, arameu), però aquest fet no afecta la unitat de l’esmentat domini. Els dialectes actuals, que deriven de les llengües col·loquials parlades el s. VII de la nostra era pels residents a l’Aràbia central i septentrional, ofereixen unes característiques comunes que els distingeixen de l’àrab clàssic o escrit. Les principals són la desaparició de la vocal de cas; la riquesa del sistema fonètic, que tendeix a presentar reduccions consonàntiques i una major gamma vocàlica; la introducció d’una partícula per a indicar el règim (bé que l’annexió sigui utilitzada també segons les normes del clàssic); utilització de partícules per a precisar el present d’indicatiu, etc. Ja dins el domini lingüístic vulgar hom pot distingir dos grans grups de dialectes, orientals i occidentals, que resten separats idealment per una línia que va des d’Al-Sallūn fins al Txad. Les principals característiques diferencials radiquen en el lèxic i, sociològicament, en la manera de vida dels parlants, ciutadans o beduïns, els primers dels quals evolucionen més ràpidament que no pas els segons. Hi ha una literatura dialectal bastant pobra, car les obres mestres no han estat impreses, i si ho han estat, els editors n'han regularitzat la llengua partint del criteri clàssic, com és el cas de Les mil i una nits. Fonèticament i morfològicament, els dialectes presenten encara trets que recorden els de les tribus que estengueren l’islam els segles VII i VIII. Així, per exemple, restes de l’article am (en lloc d’ al), la confusió de dād amb dāl i la dissimilació, generalment Id en el domini hispànic, i l’ús de la imela (a > e > i) com a Bibarrambla (porta de la rambla). La presència de la imela en els documents transcrits pot servir per a donar-los una data aproximada. Característica dels dialectes occidentals és la formació de la primera persona del singular de l’imperfet amb nūn en lloc d' àlif (aḥtaǧ, neḥtāǧ) per analogia amb la mateixa persona del plural, i la construcció d’una forma ampliada semblant a la IX, del tipus f’āl (p ex khāl, ‘tornar-se negre’). Característiques de tots els dialectes, tant orientals com occidentals, són: l’estat constructe té tendència a ésser substituït per una preposició d’origen arameu o berber (p ex tabā’ a Síria, Palestina i el Líban), betā’ (Egipte), mtā’ (Tunísia, Al-Andalus), ntsā’ (Algèria), de, dyāl(Marroc); la prefixació en l’imperfet d’una partícula temporal per donar-li un valor de present; la formació d’un relatiu ellī, dī, eddi; la inserció, en alguns casos, de la partícula del règim en l’arrel verbal ǧā’ bi... (portar), ǧāb, etc.