Sembla que aquests signes eren d’origen indi i foren el model de les xifres dels àrabs occidentals, més semblants a les índies que no pas les dels àrabs orientals. Sembla cert que, a través de Còrdova, foren conegudes a Catalunya a la segona meitat del segle X. Consta que Gerbert (el futur papa Silvestre II) les aprengué durant la seva estada a Vic, Girona i Barcelona, entre el 967 i el 970.
Les figuracions més antigues conegudes entre els llatins són les dels còdexs Albeldense i Emilianense (ara a El Escorial), escrits el 976 i el 994 respectivament. Només consten de nou xifres (en ordre invers, és a dir, del 9 a l’1) i hi manca el zero, tal com les coneixia també Gerbert. En alguns manuscrits de l'Aritmètica de Boeci, del segle XI, apareix també la sèrie d’1 a 9. El zero hi entrà més tard. La difusió per Europa fou lenta, i motivada, sobretot, per un nou corrent procedent d’Àfrica i introduït a Itàlia els segles XII-XIII. Leonardo Fibonacci, dit Pisano, el 1202, ja les utilitzà per a les quatre operacions. Aquestes xifres, però, no començaren a substituir les romanes fins el segle XIV i, més generalment, durant el segle XV. Cap al 1478 ja apareixen en impresos italians.
El primer incunable català que les usà fou l'Art aritmètica de Francesc de Santcliment (Barcelona 1482).