Arbolí

Arbolí (Baix Camp)

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Camp.

Situació i presentació

Limita amb els termes d’Alforja (S), Vilaplana (E) i la Febró (NE), tots tres del Baix Camp, i amb el de Cornudella de Montsant (NW i W), del Priorat. El cim dit el Molló o el Mirador (915 m) és a l’extrem sud-occidental del terme i forma un quadrifini entre Arbolí, Cornudella, Porrera i Alforja. El municipi és al sector sud-oest de les Muntanyes de Prades, que aquí sobrepassen els 1.000 m al puig de Gallicant (1.009 m) i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. Una bona part del terme pertany d’una manera molt clara i plenament admesa al Baix Camp, raó per la qual el 1989 fou traslladat a aquesta comarca des del Priorat, on pertanyia anteriorment. El coll d’Alforja, que forma la partió tradicional entre les dues comarques, és dins el terme d’Arbolí. El límit sud-oriental segueix els cingles d’Arbolí, esplèndid mirador sobre el Baix Camp. És travessat gairebé de manera exclusiva pel barranc d’Arbolí (dit també de les Moreres), afluent al riu de Siurana, i també pels del Bou de la Vila i del Gorg.

El poble d’Arbolí és l’únic nucli de població del municipi. Hi ha també el despoblat de Gallicant i les antigues caseries de les Cingles i de les Planes. La carretera C-242 de Reus a Fraga passa, al sector del coll d’Alforja, pel migdia del territori, i en surt un brancal que porta al poble d’Arbolí. Hi ha diversos camins rurals que van als antics masos.

La població i l’economia

Al segle XVIII Arbolí experimentà un notable creixement demogràfic i passà de tenir 130 h el 1716 a 292 el 1787. A l’inici del segle XIX mantingué una població estable, amb 44 veïns el 1819 i encara 45 el 1830; aquest darrer any tenia 72 h, 232 h el 1842, 478 h el 1857, 504 h el 1860 i 496 h el 1897; el 1900 assolí la xifra demogràfica més alta, 515 h. Al llarg del segle XX, però, experimentà una davallada demogràfica, amb algunes petites oscil·lacions: 453 h el 1910, 286 h el 1930, 169 h el 1950, 290 h el 1960 (augment motivat pel campament de Los Castillejos) i 164 h el 1970. El 1981 només en restaven 98, si bé el 1991 el nombre pujà fins als 138 h, i el 2001 s’evidenciava novament un lleuger decreixement, amb 120 h que baixaren a 112 el 2005.

L’agricultura ha estat una de les bases econòmiques tradicionals del terme. El regadiu és poc important, tot i que tendeix a créixer; el principal producte és l’avellaner, mentre que s’ha reduït força el cultiu de cereals, que al segle XIX encara ocupava el 70% de les terres conreades. La vinya ha patit també una gran regressió. Pel terme hi ha esparsos una vintena de masos, ara gairebé tots rònecs, entre els quals destaca el Mas del Vinyes. La ramaderia havia tingut força rellevància —és viu encara el topònim del pla de les Vaques— però ha desaparegut. El 1847 hi havia una important ramaderia de llana, vaques, cabres i porcs, en part pertanyent a gent de Reus, que hi tenia pastors. Per aquell temps es talaven sistemàticament els boscos per a destinar la fusta a la construcció, una de les principals activitats econòmiques. Una bona part del sòl, gairebé les tres quartes parts, és de brolla i pineda, que encara s’explota.

L’explotació del carbó vegetal, activa fins després de la darrera guerra, ha estat abandonada, com també la de les dues mines de coure. Pel que fa a l’explotació del guix, fou substituïda per la de l’argila, que no s’ha mantingut. L’activitat industrial és centrada per una serradora. A la Solana, vora el riu o barranc d’Arbolí, hi havia tres molins paperers, inactius des del primer terç del segle XX, i dos de fariners, que mantingueren l’activitat fins els anys quaranta. La major part de la població es dedica al sector dels serveis dels pobles veïns, la qual cosa fa que l’economia dels habitants d’Arbolí sigui mixta, ja que molts treballen en els camps només els caps de setmana.

El poble d’Arbolí

El poble d’Arbolí (714 m d’altitud) queda alhora enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d’Arbolí. L’edifici més notable és l’església de Sant Andreu, neoclàssica, de tres naus amb cor i un campanar. El 1936 va ser cremada i convertida en quadra. Ara depèn de la d’Alforja. Diverses cases del poble, algunes refetes com a lloc de segona residència, tenen portalades amb dovelles dels segles XVII i XVIII. Ca l’Arrel, amb arcades de mig punt, és considerada la més antiga del poble. L’antiga rectoria és utilitzada com a casa de colònies. La tradició atribueix als moros la volta de la Font Voltada i també la torre de guaita medieval dita dels Moros, o del Manuel. El terme fou molt afectat el 1959 pel denominat aiguat de Sant Miquel. La festa major se celebra a l’octubre.

Altres indrets del terme

L’ermita de Sant Pau, situada al serret dels Colls damunt del poble, sembla que ja existia al segle XIII. És perfectament documentada des del segle XVIII. L’edifici actual és una petita capella d’obra, amb una nau i espadanya; la porta d’entrada és de mitja volta i fou refeta el 1927 i el 1974. La imatge de fusta del titular es va salvar el 1936 i ara es guarda al poble. A l’ermita se celebra la festa de Sant Pau, al gener.

El municipi té des d’antic l’agregat, ara del tot rònec, de Gallicant, format per mitja dotzena de cases. És esmentat ja el 1158 com podium Gallicantum en la carta de donació de l’Albiol; un mas del seu territori fou donat el 1197 per la reina Sança a la sagristia de Poblet. La caseria, al N del terme, és en un replà del vessant septentrional del puig de Gallicant, damunt la vall del riu de Siurana. El lloc, que era també parròquia d’Arbolí, es despoblà després del 1939, tot i que en època de collita encara hi va algú.

El 1950 s’inaugurà a les Pinedes el campament militar de Los Castillejos, estès també per terres de la Febró (el Mas dels Frares) i de la Mussara, campament que donà vida al poble i que explica l’increment demogràfic del 1960. Destinat a les milícies universitàries, arribà a albergar 4.000 homes a l’estiu. L’any 2001 fou clausurat.

Al Cingle Blanc, de cara a la plana del Camp, s’han trobat diversos jaciments prehistòrics amb restes de l’època del ferro i del coure i notables i nombroses troballes, algunes a flor de terra, de ceràmica i sílex, la majoria pertanyents a la denominada cultura campaniforme, a més d’altres d’ibèriques i romanes, que converteixen la zona en un exemple típic de concentració de poblament prehistòric. S’han fet altres troballes a la cova de la Dou, a l’avenc del Pep Anton, a la cova de l’Aleu i al coll del Nassot.

La història

Arbolí és un lloc possiblement d’origen aràbic. La primera referència documental és la que fa Ramon Berenguer IV dels seus emprius. El 1263 era escrit Herbulino, el 1280 Erbulio i el 1600 ja Arbolí. Al segle XIII hi funcionà una comunitat càtara, tres membres de la qual foren condemnats el 1262. El lloc devia ser pobre, ja que el 1280 se’l declarà exempt per tal com no havia assolit la quantitat necessària per a pagar les dècimes. Des de la seva creació, el 1324, formà part del comtat de Prades. Cal creure que abans havia estat integrat a la denominada baronia d’Entença, ja que el 1314 hi foren convocats els homes de la senyoria per atacar Alforja a causa de les disputes entre l’arquebisbe i el baró. La jurisdicció senyorial va passar dels comtes de Prades als ducs de Cardona i d’aquests als Medinaceli. El 1777 hi és documentat el conreu de l’avellaner; el mateix any hi eren actius els molins paperers. D’aquest període semblen datar els masos més notables, com el Mas del Vinyes i el Mas del Bruno. El 1787 l’església, que anteriorment havia estat vicaria de Siurana, consta com a parròquia. El 1794 el poble es lamentava davant les autoritats corregimentals de la misèria que patia. Al segle XIX la gent del poble va participar en la revolta dels Malcontents.